Premsa

Els tres films finalistes de 2022 al Premi LUX del Parlament Europeu ens traslladen a la pell d’una intèrpret de Nacions Unides a Srebrenica quan l’exèrcit serbi ocupa la ciutat bosniana l’any 1995 (Quo Vadis, Aida?, de Jasmila Žbanić); a la vida d’un home homosexual durant l’Alemanya de postguerra (Great Freedom (Grosse Freiheit), de Sebastian Meise); i al viatge d’un jove refugiat afganès a través d’un documental d’animació (Flee, de Jonas Poher Rasmussen).

El 3 de juny de 2022 es compliran 100 anys del naixement d’Alain Resnais, referent de la Nouvelle Vague des del seu debut amb Hiroshima mon amour, un film sobre la guerra i la memòria a partir d’un guió de Marguerite Duras. Els primers films de Resnais (Vannes, 1922 – París, 2014) tenien un to greu i jocs narrativament experimentals que els van fer críptics i poc propers per al públic (L’année derniére à Marienbad, Muriel, La guerre est finie, Providence).

Aquest any la més veterana de les seccions paral·leles del Festival de Cannes, la Setmana de la Crítica, fa seixanta anys. Des del 1962, el Sindicat Francès de la Crítica de Cinema organitza una programació alternativa que posa el focus en els cineastes emergents, autors que tot just presenten la seva primera o segona pel·lícula i que solen passar desapercebuts per la competició oficial per a la Palma d’Or, més centrada en els noms ja consagrats.

Jeremy Thomas és un dels convidats estel·lars de la sisena edició del BCN Film Fest. El festival li dedica una àmplia retrospectiva coorganitzada amb la Filmoteca de Catalunya, que acollirà les projeccions de vuit dels títols seleccionats. Entre d’altres, a la Filmoteca es podran veure la seva única incursió en la direcció cinematogràfica, All the Little Animals (1998), i el documental de Mark Cousins The Storms of Jeremy Thomas (2021). El productor presentarà personalment a la Sala Chomón les dues sessions, divendres 22 i dissabte 23 d’abril.

Alain Resnais: el teatre, la música i el còmic

Arriba un cop més un dels cicles més esperats i ben rebuts de l’any. Crítics i periodistes cinematogràfics consultats per la Filmoteca han elaborat la llista dels films del darrer any que han apreciat com els més interessants. A més de les produccions que s’han vist a les pantalles comercials, la selecció d’enguany també inclou llargmetratges que s’han pogut veure en festivals o en plataformes televisives.

Davant la situació provocada a Ucraïna per la invasió russa, la Filmoteca de Catalunya es solidaritza amb els col·legues del Dovzhenko Center per la situació que viu el seu país i l’amenaça que representa per al patrimoni cinematogràfic que preserven.

Amb aquest objectiu, dimecres 30 de març a les 19.30 h a la Sala Chomón es projectarà el film ucraïnès Oxigen Starvation, realitzat el 1991 poc després de la caiguda del comunisme i obertament crític amb l’exèrcit rus.

Carta blanca a Nazario
L’historietista i pintor Nazario ha respost a la invitació de la Filmoteca de fer una carta blanca a la seva mida amb una tria que no deixarà a ningú indiferent. Artista contracultural i pare del còmic underground al nostre país, Nazario comparteix els seus gustos cinematogràfics, que van de clàssics com Lubitch, Von Stenberg o Ophuls a les propostes més pop, trash i gai, amb la reivindicació d’icones queer com Marlenne Dietrich i Divine. Un cicle divers i provocador, com l’artista que el programa.

L’homenatge retrospectiu que l’Americana Fim Fest dedica a noms rellevants del cinema independent nord-americà, amb la col·laboració de la Filmoteca de Catalunya, posa el focus enguany en un dels directors més creatius i encara poc conegut al nostre país, Tim Sutton.

El programa inclou la pràctica totalitat de les pel·lícules del cineasta, convertit en una de les veus més personals de l’indie nord-americà de la darrera dècada, comparat amb Terrence Malick, David Gordon Green o Gus Van Sant pels seus plantejaments estètics.

A Florencia Aliberti l’atrauen les imatges i els sentits i contrasentits que aquestes poden desplegar. Amb formació en filosofia i cinema, la seva obra conté un doble vessant, crític i formal: uneix discursos sobre el gènere, la sexualitat o la creació de subjectivitats en l’era de YouTube amb una recerca formal constant en què la cineasta experimenta amb tècniques com la fotografia, el collage i el found footage.