Érase una vez… és un llargmetratge català d’animació estrenat el 1950 i que es va realitzar en 35 mm amb el sistema Cinefotocolor. Va rebre la qualificació d’interès nacional i va obtenir una menció especial en l’onzena edició de la Mostra de Venècia. En aquesta pel·lícula hi van concórrer destacades figures catalanes, intel·lectuals, polítiques, artístiques i tècniques, que van fer d’aquest títol un emblema del cinema català i un referent del cinema d’animació.
Una pinzellada històrica
La Filmoteca de Catalunya ha liderat el llarg procés de restauració d’Érase una vez… (1950). Es tracta del segon llargmetratge d’animació espanyol, una rèplica al Garbancito de la Mancha, també realitzat a Barcelona tres anys abans, però de signe ideològic absolutament contrari. Si la variant quixotesca del conte del Polzet exaltava els valors patriòtics de l’època de la mà de Balet i José Maria Blay Castillo (distribuïdor durant la guerra civil de documentals franquistes), Érase una vez… va aglutinar diversos elements catalanistes.
Es tractava, en aquest cas, d'una adaptació de La Ventafocs de Charles Perrault empresa per iniciativa de Josep Baguñá. Fill del fundador de revistes satíriques i de la infantil Patufet, va desenvolupar el cinema d’animació a Catalunya tan bon punt va acabar la Guerra Civil, amb apostes tan importants com els estudis Chamartín, un dels més importants d’Espanya.
El director artístic del film era Josep Escobar, un dibuixant que havia començat a treballar als anys vint i havia estat contractat pels estudis Hispano Grahe Film dels germans Baguñá durant la guerra civil, al final de la qual va ser empresonat. Posteriorment, seria un dels grans historietistes d’Editorial Bruguera, responsable de personatges tan populars com Carpanta, Petra o Zipi y Zape.
Esgotat el capital inicialment dedicat a la producció d’Érase una vez..., va intervenir Fèlix Millet Maristany, agent d’assegurances a Madrid i mecenes de la cultura catalana tolerada en aquell moment, com a promotor de l’Orfeó Català, jocs florals, teatre infantil, traduccions de clàssics de la literatura i espectacles folklòrics. Va ser ell, vinculat a Acció Catòlica, qui va involucrar el seu molt cinèfil nebot, Jordi Tusell, perquè es fes càrrec de la producció del film, la primera de la posteriorment prolífica marca Estela Films.
L’equip incloïa també la presència com a cap de producció de Josep Benet, historiador i futur senador per l’Entesa dels Catalans a les primeres eleccions democràtiques del 1977, i d’Alexandre Cirici Pellicer, crític d’art i també publicista. Va ser ell qui, com a director artístic, va aportar un molt interessant rerefons pictòric inspirat en el Renaixement. El film també inclou una escena de ball, amb personatges reals, interpretada per l’Esbart Verdaguer de Manuel Cubeles.
Acabada la pel·lícula, l’atzar va fer que coincidís en el temps amb La Ventafocs de Disney, que tenia registrat el títol en exclusiva. D’aquí el canvi per Érase una vez... Filmat en Cinefotocolor, el procediment desenvolupat per Daniel Aragonés com a modesta alternativa local al Technicolor, va ser seleccionat a la Mostra de Venècia del 1950 i es va distribuir amb vuit còpies a tot Espanya.
No es va considerar mai fer una versió en català, inacceptable en aquells moments. El mínim suport oficial i econòmic per part de la Junta de Clasificación, només rectificat després del pas pel festival de Venècia, així com el consell del Sindicato Nacional del Espectáculo perquè la productora es dediqués a altres menesters, va condemnar la pel·lícula a l’ostracisme. Només van sobreviure materials en 16 mm i en blanc i negre per, atès el seu caràcter infantil, el seu ús a escoles i centres religiosos.
El procés de restauració
Fa vuit anys, conscient de la significació històrica d’Érase una vez..., la Filmoteca de Catalunya va decidir recuperar-la en el format més semblant possible a l’original. Liderat per Luciano Berriatúa, la productora La Bèstia Produce i la nostra conservadora Rosa Cardona, amb el suport del nostre Centre de Conservació i Restauració, el procés va arrencar amb la localització dels colors originals aportats pels més de 100 fotogrames en 35mm originals, procedents de la col·lecció de Joan Gabriel Tharrats dipositada a la pròpia Filmoteca, així com els acetats conservats per la vídua de Benet i altres fonts, com la col·lecció de cromos publicada a l’època.
Mitjançant un sistema informàtic adaptat a les circumstàncies, s’ha procedit a la reinserció del color sobre la còpia en blanc i negre d’acord amb referents molt propers a l’original, així com a una restauració de la banda sonora original. Félix Tusell, net del productor i hereu d’Estela Films, ha intervingut a la fase final de la recuperació d’una pel·lícula que serà comercialitzada i alhora difosa per circuits culturals.