Ana Poliak (Buenos Aires, 1962) va fer tres grans llargmetratges en contra de les circumstàncies. Eren anys de ruïna econòmica, directament heretada de la dictadura argentina, i les directores dones es comptaven amb els dits d’una mà.
La crida a la resistència, a l’esperança i al canvi ha estat una constant en l’obra de Peter Nestler des que va començar a fer pel·lícules a principis dels seixanta. Els seus films mostren com influïen les polítiques econòmiques i industrials d’Alemanya Occidental en la vida de la classe treballadora. També van abordar el llegat i la persistència nazi en l’Alemanya socialdemòcrata, així com històries de resistència política i moviments obrers.
El cicle Univers Buñuel, acompanya l'exposició El somni de la llebre. El cinema de Luis Buñuel i Gabriel Figueroa, tot proposant un diàleg entre les set pel·lícules realitzades a Mèxic amb Gabriel Figueroa i altres produccions franceses i espanyoles del cineasta, així com altres films que orbiten per l’univers Buñuel.
El festival de cinema La Inesperada, focalitzat en la no-ficció, celebra la seva tercera edició presentant quatre sessions a la Filmoteca de Catalunya. Entenent les pràctiques de no-ficció com un territori lliure i ampli, el festival ofereix un ventall formal en què tenen cabuda des del cinema fins a les arts visuals.
"No es tracta únicament de no representar, cal no comunicar” deia Carmelo Bene (1937-2002). Aquest desafiament es va reflectir en cinc films, realitzats pel diable del teatre italià entre els anys 1968 i 1973.
Michael Powell i Emeric Pressburger es coneixen el 1938. L’afinitat entre les dues personalitats que acabarien esdevenint el tàndem més singular i creatiu de la història del cinema britànic és instantània, i no triguen a fundar la companyia The Archers, on comparteixen el crèdit de guionista, productor i director dels seus films. Tot i que sembla que el concepte visual i la direcció anaven a càrrec de Powell mentre que Pressburger s’ocupava d’escriure les històries, de la producció i de col·laborar en el muntatge i en l’ús de la música.
Després de passar per l’Escola Nacional de Cinema i Televisió, Joanna Hogg (Londres, 1960) es va dedicar al món del videoclip i de la televisió durant vint anys. Un període vital durant el qual mai no va deixar de desenvolupar idees per a pel·lícules. A quaranta-set anys se li presenta l’ocasió de dirigir el seu primer llargmetratge i deixa anar la seva creativitat fent, en paraules seves, “tot el que a la televisió em deien que no fes”. A Unrelated (2007) ja mostra l’estil íntim, sense sentimentalismes i estranyament enigmàtic que presenta tota la seva obra.
La mort de Jean-Luc Godard, el setembre passat, ens va deixar sense una figura monumental de la història del cinema. L’evolució prodigiosa de la seva obra marca en diverses etapes un abans i un després en l’expressió cinematogràfica. El cicle Forever Godard, estructurat en tres blocs, és un extens homenatge al més trencador dels cineastes sorgits de la Nouvelle Vague.
Raymond Borde va ser el fundador i el principal animador de la Cinématèque de Toulouse durant uns trenta anys. Intel·lectual compromès amb l’esquerra, membre del Partit Comunista Francès fins al 1958, militant anticolonialista, membre del grup surrealista i proper a André Breton, va ser també un crític cinematogràfic important de la revista Positif durant els anys cinquanta, i especialment de Les Temps Modernes, dirigida per Jean-Paul Sartre.
