Cicle

Acollim una altra edició del vessant cinematogràfic del Bachcelona, un festival que, més enllà del format concert, potencia la vivència, la interacció, la divulgació i els aspectes més inesperats i lúdics de la música de J. S. Bach.

Acollim la vuitena edició de Wallay! Festival de Cinema Africà de Barcelona, un espai de trobada amb les múltiples veus i mirades que travessen el continent negre. Fidels al nostre compromís amb la diversitat i l’exhibició de cinematografies sovint invisibilitzades obrim una finestra magnífica per pensar l’Àfrica des de dins, amb la seva complexitat, la seva creativitat i la seva força narrativa.

Com un eco de les exposicions Al taller del filòsof  i En l’aire commogut..., presentades simultàniament a Barcelona, Filmoteca Georges Didi-Huberman reuneix set sessions que reprenen cada un dels àmbits de la m

El documental no només retrata la realitat, sinó que la qüestiona, la transforma i la resignifica. Tot i que sovint associem aquest art a la figura del director, darrere de grans pel·lícules també hi ha productors que les fan possibles. En la seva 28a edició, el DocsBarcelona ret homenatge a Heino Deckert, una figura clau en la producció documental contemporània.

Alain Cavalier va iniciar la seva carrera en el cinema de ficció clàssic, però a partir dels vuitanta va anar desenvolupant un estil cada vegada més íntim, personal i minimalista, allunyant-se de les grans produccions per apropar-se al cinema-diari, de caràcter observacional. Entre el 1987 i el 1991 es va bolcar en una sèrie de retrats de dones treballadores –artesanals i professionals- en els seus entorns laborals –molts en vies d’extinció- en una mena de cinema “fet a mà”, en sintonia amb els oficis retratats.

En companyia d'estranyes: revisions de passats, presents i futurs col·lectius

En temps hostils, defensem imatges que no subratllen la por sinó el desig. Imatges que enfoquin els joncs que neixen dels pantans, que espremin les llimones i les converteixin en dolços. Contraimatges de la individualitat solitària que ens mobilitzin des del suport en les altres.

D’ascendència antillana, Sarah Maldoror (1929-2020), malgrat haver nascut a França, és recordada com “la mare del cinema africà” per ser la primera dona a rodar al continent negre i reivindicar-ne la identitat cultural.

Partint d’un treball radical amb textos més o menys anacrònics, que Van de Staak actualitza mitjançant la lectura en espais públics, les seves pel·lícules exploren sempre l’oralitat com a matèria en ficcions humorístiques marcades per narracions ambigües, estructures reiteratives i àmbits de llenguatge que problematitzen l’expressió de la interioritat humana.

Treballadors de la construcció, empleades amb el salari mínim, presidiaris, drogoaddictes, treballadores sexuals, adolescents amants dels rodeos, joves grangeres enamoradisses, pinxos que juguen a les milícies, soldats de destí maleït… 

Ells són l'ombra del somni americà, el clarobscur que fa tremolar el triomfalisme elitista que fa anys que es repeteix a si mateix el país, i també aquell salvatgisme que evoca el mite de la frontera geogràfica i fantasmagòrica d'una nació consolidada en la brutalitat.