El cinema va sobreviure al sonor, a la televisió, al canvi del suport fotoquímic pel digital i, recentment, també a una pandèmia. Certament, els hàbits de consum han anat canviant, però l’espectacle col·lectiu davant una gran pantalla continua.
Com cada any, el 27 d’octubre, la Filmoteca de Catalunya se suma als actes de celebració del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual promogut per la UNESCO per posar de manifest no només la vulnerabilitat i la fragilitat de les obres que protegim, sinó la feina que des dels arxius d’arreu del món es porta a terme per a la seva salvaguarda.
El moviment és l’ingredient essencial amb el qual el món continua, o sobreviu. Quan el moviment del cos es fusiona amb el moviment cinematogràfic, neix un dels gèneres cinematogràfics més autèntics: el cinema de dansa.
Choreoscope és el Festival de Cinema de Dansa de Barcelona, dedicat no només als amants de la dansa, sinó també als que gaudeixen d’un cinema de qualitat.
El cinema no coneix fronteres. La dansa no coneix fronteres. Hi ha un llenguatge comú que els uneix: el llenguatge universal del moviment.
La Setmana del Cineclubisme és un dels principals esdeveniments del moviment cineclubista dels territoris de parla catalana. Al llarg de sis dies, podrem veure diferents títols escollits per persones i entitats directament lligades al moviment cineclubista.
25 anys de Cinema Jueu, un quart de segle fent difusió de la cultura jueva a fi de desmuntar prejudicis.
Amb una llarga trajectòria a l’esquena, el cinema del britànic Terence Davies ha esdevingut un retrat privilegiat de l’Europa del segle XIX i XX i el reflex d’una certa educació sentimental dels temps que li han tocat viure.
El cinema de Valeria Bruni Tedeschi te un fort component autobiogràfic. La seva filmografia com a directora difumina la frontera entre vida i art i, a la manera d’un diari íntim escrit per capítols, parla, sense cap reserva ni pudor, d’ella mateixa, de la seva feina, de la gent que l’envolta, de les seves experiències vitals i, sobretot, dels seus sentiments.
El tercer i últim bloc del nostre homenatge a Jean-Luc Godard té com a protagonistes als seus hereus. N’hi ha molts, però es poden sintetitzar en els membres del Jurat de la Mostra de Venècia que, el 1983, van atorgar el Lleó d’Or a Prénom Carmen.
Era el reconeixement unànime d’una generació de cineastes a la seva figura paterna. De la mateixa manera que Truffaut havia parlat despectivament del Cinéma de papa a la França de postguerra, el patriarcat es va estendre als nous cineastes dels 60.
“Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor”.
