Cicle

En el marc del Festival Grec 2023, programem tres sessions que aborden diverses facetes del director teatral, dramaturg, assagista i artista visual Rabih Mroué.

La seva obra, considerada entre les més rellevants del Liban contemporani, està marcada per les vivències personals de la guerra.

Obrim amb la conferència-performance Make Me Stop Smoking i continuem amb el seu treball com a cineasta i actor al costat de Cathérine Deneuve.

El programa s’amplia amb altres accions al Teatre Lliure, al MACBA i a la Fabra i Coats.

Summer in the City, cantaven The Lovin’Spoonful el 1966. Cinc anys més tard, Wim Wenders titulava així el seu primer film, dedicat a The Kinks i, alhora, tota una definició de principis sobre l’època de l’any en la qual les ciutats s’aturen, canvien els hàbits i s’omplen de més visitants que mai.

Amb La maman et la putain (1973) Jean Eustache (Pessac, 1938 – París, 1981) va signar el film francès més emblemàtic de la dècada dels setanta, una obra mestra sobre el desencant de la generació de joves post Maig del 68 a partir del retrat íntim d’un triangle amorós.

Això no obstant, Eustache sempre ha estat un autor marginal donada la varietat de les durades i l’escassetat dels seus films, repartits entre documentals, curtmetratges i drames de ficció, però també a causa del bloqueig d’explotació comercial que va patir la seva obra durant unes quantes dècades.

Jo tenia una idea… Volia tornar a explicar la història del cinema no només de manera cronològica, sinó, més aviat, arqueològica, o biològica. Tractar de mostrar com s’han produït moviments, igual que es podria explicar la història, en pintura, de com es va crear la perspectiva (...).

Són moltes les directores que han actuat abans de posar-se darrere la càmera. Gonzalo de Lucas es pregunta si “hi ha alguna cosa en les seves pel·lícules, en els seus plans, que pugui intuir-se com una reflexió o reacció a la manera en que van ser observades i filmades, convertides en imatge, en contraplà”.

Després de transformar el cinema amb la implantació del sonor, la Warner va fer del cinema de gàngsters la seva marca de fàbrica durant els anys trenta. Especialment abans de l’enduriment del codi Hays, personatges fora de la llei inspirats en la realitat van seduir al públic tot desafiant les normes socials establertes.

Abans de dedicar-se al cinema, Yvonne Rainer (San Francisco, 1934) ja s’havia consolidat com una ballarina i coreògrafa pionera a introduir a la dansa instal·lacions d’art visual, gestos aleatoris i moviments quotidians com caminar o córrer.

Als anys setanta s’involucra en temes socials i polítics com el feminisme o la Guerra del Vietnam i, convençuda que el llenguatge cinematogràfic és l’idoni per transmetre aquestes inquietuds, es converteix en cineasta.

La 31a Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona (MIFDB) torna amb una programació que té les revolucions, les resistències i, sobretot, les insistències com a espina dorsal.

Amb uns inicis caracteritzats per un cinema d’acció pura molts veien Sautet com un director destacat del polar francès.

Tanmateix, el 1970, després del fracàs comercial de L’arme à gauche, fa un gir temàtic amb Les choses de la vie, el film que el distingeix com el gran cronista dels dubtes i les crisis sentimentals de la burgesia posterior al Maig del 68.