Cineasta cinèfila, analítica i curiosa; agraïda i entusiasta envers aquelles obres que han nodrit i nodreixen el seu propi treball, Carla Simón conviu amb un ric univers de referències amb les quals es relaciona orgànicament a l’hora d’escriure i concebre cada pel·lícula.
La restauració cinematogràfica viu un moment únic, amb seccions als principals festivals internacionals, mostres especialitzades arreu del món, la creixent col·laboració entre filmoteques i el ventall de possibilitats tècniques del món digital.
Pioner i exigent, Fritz Lang va transformar el cinema mut en un laboratori d’experimentació formal i moral sense precedents. Va concebre el cinema com una màquina de precisió, en què el destí, la culpa i el poder s’entrellacen i creen formes d’una bellesa rigorosa: des de la fantasia simbòlica de Der müde Tod (La mort cansada) i l’epopeia mítica de Die Nibelungen (Els Nibelungs) fins a la modernitat industrial de Metropolis i el laberint criminal de Dr. Mabuse, der Spieler.
Actiu a Mèxic entre el 1975 i el 1987, el Colectivo Cine Mujer va fer un cinema polític, feminista i militant que va dialogar amb l’agitació que va mobilitzar Amèrica Llatina aquells anys. Les seves pel·lícules, fetes en 16 mm de manera col·lectiva, van abordar temes com el treball domèstic, la violència estructural, l’organització de les dones i la manera en què el quotidià expressa relacions de poder. Mañana, la revolución.
Joaquim Jordà, un dels nostres cineastes més lliures, polièdrics i influents, ha estat el segon protagonista del programa Afins, que va inaugurar-se amb Helena Lumbreras. Realitzador, guionista, traductor, professor, activista, lector i espectador voraç, conversador apassionat: la figura de Jordà és indestriable dels encontres, intercanvis i complicitats que va teixir al llarg de la seva trajectòria cinematogràfica i política.
Tendrament devastadores, les pel·lícules de no-ficció de la cineasta belga Annik Leroy oscil·len entre el to poètic i l’assagístic, l’empremta personal i la política. Interroguen críticament la història de l’Europa de postguerra, les promeses fugisseres d’una utopia mai acomplerta, la foscor d’una ànima cada cop més insondable.
Del 10 al 28 de febrer
Nascut a Barcelona el 1930, Néstor Almendros es va exiliar a Cuba el 1948 a causa del franquisme, d’on, al seu torn, es va tornar a exiliar fugint del castrisme el 1961 per esdevenir un ciutadà del món. Va edificar el gruix de la seva obra entre França, Itàlia, els Estats Units i Barcelona, on va fer la seva única pel·lícula espanyola, Cambio de sexo (programada el mes passat en el cicle dedicat a Joaquim Jordà).
El primer any sota la direcció de Pablo La Parra Pérez ha encetat una nova temporalitat en la presentació dels programes públics repartida en tres períodes: el primer semestre, l’estiu i la tardor.
