La comèdia

La comèdia neix amb el teatre: un petit grup d’actors disfressats es col·loca davant d’un altre grupet de persones a les que s’ha d’entretenir. Existeixen dues possibilitats: es pot fer plorar al públic, escenificant un fet molt trist. O bé, se’ls pot intentar fer riure. A vegades el dramaturg intercala fragments còmics a un drama, per rebaixar la tensió. La distinció entre comèdia romàntica i comèdia satírica és molt antiga, va ser establerta pels gramàtics llatins del segle IV.

Els millors gags visuals es van inventar a l’època muda i han tingut una vida cinematogràfica llarguíssima. La comèdia va tenir una època d’esplendor abans de la invenció del sonor i molts dels majors còmics de la història van mantenir la boca tancada durant tota la seva carrera, el que els va obligar a desenvolupar extraordinàriament la mímica i explorar totes les possibilitats d’allò que avui anomenem comunicació no verbal. Slapstick és la paraula anglesa que serveix per definir un tipus de comèdia que es basa en l’acció física i la pantomima i que procedeix directament del vodevil. La screwball comedy, que floreix a Hollywood als anys trenta, desenvolupa molt el diàleg, combinat amb una acció frenètica. L’humor negre –un gènere típic de la comèdia italiana i espanyola- sorgeix de la necessitat de defendre’s contra l’absurd de l’existència. A la comèdia negra no hi ha res sagrat, res del que un no pugui riure-se’n. És còmic que un avi pretengui matar a la seva família per aconseguir comprar-se una cadira de rodes? ¿Té cap gràcia que un grup de persones que fugen trepitgin, una vegada i una altra, el ciment que acaba d’allisar amb gran dificultat un paleta? És divertit que algú rellisqui amb una pel de plàtan? La resposta és que depèn de com t’ho expliquin.

L’humor és universal, tot i que de vegades adquireixi particularitats locals. A un japonès, per exemple, li fa més gràcia que l’home que rellisqui sigui ric, vestit d’etiqueta o amb un luxós kimono. I al cinema mexicà –incloent les pel·lícules de Buñuel- no està exempt de cert sadisme que és propi de l’humor local. En qualsevol cas, les millors comèdies sorgeixen sempre d’emocions i mecanismes humans universals i intemporals.

Una altra qüestió és la del gag verbal, la comicitat de l’acudit, els jocs de paraules i equívocs que a vegades resulten intraduïbles. Com més teatral i vodevilesca és una comèdia, més important resulta el gag verbal. Per valorar la importància del llenguatge només cal recordar a Cantinflas, els germans Marx o els Monty Python.

Llopis, Silvia. La Comedia en 100 películas. Madrid: Alianza, 1998.

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Alexandrov, Grigori Vasilievich. Las Tradiciones de los clásicos y el film cómico. Montevideo: Pueblos Unidos, 1957.
• Álvarez Berciano, Rosa. La Comedia enlatada: de Lucille Ball a Los Simpson. Barcelona: Gedisa, 1999.
• Amo, Álvaro del. Comedia cinematográfica. Madrid: Edicusa, 1975.
• Amo, Álvaro del. La Comedia cinematográfica española. Madrid: Alianza, cop. 2009.
• António, Lauro. A Comédia popular portuguesa. Portalegre: Festival internacional de cinema de Portalegre, 1988.
• Arana, Ricardo. La Inmigración en clave de comedia. Bilbao: Bakeaz, cop. 2007.
• Avatares de la diferencia sexual en la comedia cinematográfica. Ana Paula Ruiz Jiménez (ed.). [Madrid]: Trama y Fondo ; Granada: Diputación de Granada, 2008.
• Balmori, Guillermo. La Comedia. Madrid: Notorius, 2011.
• Balmori, Guillermo. La Comedia clásica norteamericana. Madrid: JC, 2002.
• Bessy, Maurice [et al.]. 80 grands succès du cinéma comique américain. [Paris]: Casterman, 1989.
• Brion, Patrick. La Comédie américaine: les grands classiques américains: de "L'Admirable Crichton" à "Un Jour sans fin". Paris: La Martinière, 1998.
• Cinco comedias para la historia. Eduardo Rodríguez (ed.). Torremolinos: I Festival Internacional de Cine de Comedia, 1991.
• La Comédie italienne de don Camillo à Berlusconni. Michel Serceau (ed.). Paris: Éditions du Cerf, 1987.
• Diccionario de la comedia. Juan Tejero (ed.). Madrid: T&B, 2006.
• Draven, Danny. Genre filmmaking: a visual guide to shots and style. New York ; London: Focal Press, 2013.
• Durgnat, Raymond. The Crazy mirror: Hollywood comedy and the american image. London: Faber and Faber, [1969].

• Echart, Pablo. La Comedia romántica del Hollywood de los años 30 y 40. Madrid: Cátedra, 2005.

• Fernández Labayen, Miguel ; Ramos Fernández, Juan Pablo. Escatologías de la imagen: acercamientos a la comedia gamberra. “Secuencias”, núm. 24 (2006), pàg. 1-94
• Giacovelli, Enrico. La Commedia all'italiana. Roma: Gremese, 1990.
• Halpern, Charna. La Verdad en la comedia: manual de técnicas de improvisación. Barcelona: Obelisco, 2004.
• Jean, Marcel. Dossier comédie. “24 Images”, núm. 140 (déc. 2008-janv. 2009), pàg. 8-32.
• Llopis, Silvia. La Comedia en 100 películas. Madrid: Alianza, 1998.
• López, José Luis. La Comedia moderna norteamericana. Madrid: JC, cop. 2003.
• Martini, Emanuela [et al.]. La Comedia Ealing: cuando el estudio es la estrella. Valladolid: Semana de Cine, 1990.
• Monicelli, Mario. L'Arte della commedia. Bari: Dedalo, 1986.
• Montgomery, John. La Comedia en el cine. Barcelona: AHR, cop. 1955.
• Mordi e fuggi: la commedia secondo Dino Risi. ValerioCaprara. Venezia: Marsilio, 1993.
• Una Risa nueva: posthumor, parodias y otras mutaciones de la comedia. Jordi Costa (ed.). Murcia: Nausícaä, cop. 2010.
• Risate di regime: la commedia italiana 1930-1944. Mino Argentieri (ed.). Venezia: Marsilio, 1991.
• Robinson, David. The Great funnies: a history of film comedy. London: Studio Vista, 1969.
• Saroyan, William. La Comedia humana. Barcelona: José Janés, 1953.
• Sennett, Mack. El Rey de la comedia. Oviedo: Fundación de Cultura, Ayuntamiento de Oviedo, 1996.
• Simon, Jean-Paul. Le Filmique et le comique: essai sur le film comique. Paris: Albatros, cop. 1979.
• Soria, Florentino ; González Requena, Jesús. La Comedia en el cine español. [Madrid]: Dicrefilm, DL 1986.
• Terms of endearment: Hollywood romantic comedy of the 1980s and 1990s. Peter William Evans ; Celestino Deleyto (ed.). Edinburgh: Edinburgh University Press, cop. 1998.
• Very funny things: nueva comedia americana = new american comedy. Violeta Kovacsics (ed.). Donostia-San Sebastián: Donostia Zinemaldia-Festival de Cine San Sebastian, cop. 2012.
• Vorhaus, John. Cómo orquestar una comedia: los recursos más serios para crear los gags, monólogos y textos cómicos más desternillantes. Barcelona: Alba, 2005.
• Zunzunegui, Santos. Del cine adánico al costumbrismo de lo grotesco: para una tipología de la comedia española. "Cuadernos de la Academia" núm. 1 (oct., 1997), pàg. 279-287.