Duck Soup

Sembla que bona part dels elements que permeten prendre Duck Soup per un hilarant al·legat antibel·licista, i fins i tot una miqueta àcrata, procedeixen de la posada en escena, del to que li va donar Leo McCarey i de les seves possibles improvisacions d'última hora més que del contingut del seu suport literari, encara que és sospitós, ja que Groucho com a diversos dels seus gagmen, argumentistes i dialoguistes habituals eren vagament d'esquerres i van tenir tard o d'hora alguns problemes a causa del seu posicionament, les seves declaracions públiques o les seves amistats. Atès que eren tots jueus, no tindria gens d'estrany que li veiessin ja el plomall a Hitler, que en aquells dies era a punt si es fes amb la cancelleria del Tercer Reich i que portava ja diversos anys escalant posicions, sense que els seus veritables propòsits fossin un secret per a ningú mitjanament al corrent de la situació i que s'interessés per la política mundial.

Cal advertir que encara que Duck Soup present saludables anomalies —a més de suprimir les exhibicions de virtuosisme arpístic i pianístic, i permetre que Groucho demostri que pocs han cantat pitjor, més fora de to i amb menys veu, destaca el fet singular que en aquesta ocasió no hi hagi doneta que rivalitzi amb els dubtosos encants de la maternal matrona Margaret Dumont a la qual ajudar, ni aquesta jove compti, per tant, amb una melosa parella, probablement canora i repentinada, com amb lamentable freqüència passa al llarg de la breu filmografia marxiana—, gairebé tot en ella és recognoscible de pertànyer al món dels Marx: des que Harpo es tregui de les butxaques, al llarg de la pel·lícula, un despertador, un bufador, unes tisores, una ratera, un disc, un revòlver, un pot d'engrut i diversos objectes més, tan voluminosos i inesperats com a incòmodes d'implicar, fins que el mateix germà mut vagi penjant la seva cama de qualsevol mà momentàniament desocupada, o estigui a punt de llançar-se lascivament darrere de qualsevol noia atractiva que albiri, o talli amb les seves tisores gairebé tot allò susceptible de ser desmesurat que trobi en el seu camí, sigui el pur de Trentino o el de Firefly, els faldons del frac de l'ambaixador de Sylvania, el seu molt cuidat tupè, l'enorme ploma d'au amb la qual Groucho tracta d'escriure, la salsitxa que pretenia menjar-se Chico, el barret de Zeppo, les butxaques o la faixa d'Edgar Kennedy, fins al surrealisme i l'abstracció espai-temporal que van a poc a poc envaint tot, portant-nos a perdre tot contacte amb la realitat i fent que de sobte ens trobem surant en un magma tan aliè a la cronologia com a la geografia o la lògica, sense punts de referència que no puguin revelar-se com a enganyosos.

I, sobretot, els Marx segueixen sent ells mateixos, fins i tot tal vegada -i aquesta seria la diferència més que mai: els Marx en estat pur, despullats d'ornamentació supèrflua. No en va McCarey era un gran entenedor i revelador de les persones i un gran creador de personatges. Més encara que en les restants pel·lícules dels voraços germans Marx. Aquí Harpo és l'impuls, el desig, l'instint esbojarrat, inconscient i aliè a tota norma, entre l'animal i el nen petit i aïllat de la realitat com per coquetejar, si més no, amb la comunicació, basada en cops de botzina i gestualitat; més que mai, el seu mutisme no sembla mudesa, sinó un símptoma de colossal autisme. Chico és ja l'individu hipersocial i servil, llagoter i ingènuament astut, acomodat i mentider, murri però en el fons summament innocent, mandrós i evasiu, totalment irresponsable, amb fusta d'estafador d'estar per casa. Groucho, com li correspon, es mou en les altes esferes de la política, els diners i el poder, i alterna una logorrea incontenible i imprudentment antidiplomàtica amb una logomàquia que voreja el cinisme i no menysprea la mentida, el joc de paraules, l'enganyifa o el pur disbarat per sortir-se'n amb la seva, i així desconcertar o fer callar -sumint-li en la confusió- a qui no aconsegueixi convèncer o, preferiblement, i segons correspongui, engalipar o seduir.

Marías, Miguel. Leo McCarey: sonrisas y lágrimas. Madrid: Nickel Odeon, 1999.
 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Alfonso, Ramón. El Universo de los hermanos Marx. Madrid: Notorius, 2016.
• Alion, Yves. Les Marx Brothers. Paris: Edilig, DL 1985.
• Amengual, Barthélémy. Soupe aux canards. McCarey chez les Marx. “Positif”, núm. 448 (juin 1998), pàg. 79-82.
• Duck soup. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 305-306 (avr. 1983), pàg. 49-98,100-101.
• Eyles, Allen. The Marx Brothers: their world of comedy. New Jersey: A.S. Barnes, 1969.
• Eyles, Allen. Todas las películas de los Hermanos Marx. [Barcelona]: Odín, 1994.
• Freixas, Ramon. 2001: una odisea del espacio ; Sopa de ganso. Barcelona: Dirigido, cop. 1994.
• Haas, S. The Marx Brothers, Jews & my four-year-old daughter. “Cineaste”, vol. XIX, núm. 2-3  (1992), pàg. 48-49.
• Louvish, Simon. Los Hermanos Marx: vida y leyenda. Madrid: T&B, 2010.
• Marías, Miguel. Leo McCarey: sonrisas y lágrimas. Madrid: Nickel Odeon, 1999.
• Marx, Groucho ; Anobile, Richard J. The Marx Brothers scrapbook. London ; New York: W.H. Allen, 1974.
• Mitchell, Glenn. The Marx Brothers encyclopedia. London: Reynolds & Hearn, 2003.
• Naderías ; Sopa de ganso. Madrid: Fundamentos, 1976.
• Pérez Agustí, Adolfo. El Humor de... los Hermanos Marx. Madrid: Masters, DL 2005.
• Quintana, Àngel. Sopa de ganso. “Dirigido por”, núm. 322 (abr. 2003), pàg. 48-49.
• Silver, Charles. Leo McCarey: from Marx to McCarthy. “Film Comment”, vol. IX, núm. 5 (Sept.-Oct. 1973), pàg. 8-11.
• Sopa de ganso (Duck Soup)(DVD). Madrid: Universal Pictures, cop. 2003.
• Why a Duck?: visual and verbal gems from the Marx Brothers movies. Richard J. Anobile (ed.). London: Studio Vista, 1974.
• Zimmerman, Paul D. Goldblutt, Burt. The Marx brothers at the movies. New York: New American Library, 1970.