Dossier Film (INCLÒS A La comèdia)
Artists and Models
Fitxa tècnica
La crítica diu
Artists and Models (1955) obre el segon dels períodes en els quals podríem dividir la trajectòria de Frank Tashlin com a director. El primer aniria des del seu debut l’any 1951 fins a trobar-se amb Jerry Lewis i Dean Martin, una etapa poc coneguda –quatre de les cinc pel·lícules no es van estrenar entre nosaltres– i representada per la discreta Son of Paleface (Frank Tashlin, 1952). La segona s’iniciaria amb aquesta excel·lent reflexió sobre la ficció i la realitat, també misteriosament inèdita, centrada en els avatars còmics, amorosos i intrigants de dos amics de la infància que es mouen en el món del comic book, i prosseguiria amb la canonització sarcàstica del matriarcat i el bust femení a costa d’Anita Ekberg –que s’interpreta a ella mateixa en una fugaç escena d’Artists and Models– i Jayne Mansfield. La tercera, i possiblement la millor, s’apuntala en la relació directa entre Tashlin (director i guionista) i Lewis (productor i actor), de la qual sorgeixen Rock-a-bye Baby (1958), The Geisha Boy (1958), Cinderfella (1960), It’s Only Money (1962) i les esplèndides Who’s Minding the Store? (1963) i The Disorderly Orderly (1964). Aquesta última transcorre entre l’encàrrec de supervivència al servei de Doris Day (The Glass Bottom Boat (1966) i Caprice (1967) i una estranya i interessant revisitació de les trames d’Agatha Christie, The Alphabet Murders (1965).
Minimitzat injustament i gairebé mai inclòs en el grup dels clàssics del gènere –Lubitsch, Hawks, Wilder, Capra, Cukor, Preston, Sturges–, Frank Tashlin posseïa un talent especial per a imbricar en una mateixa situació, en un mateix piano, comèdia virulenta i fantasia. Se’l reconeix pel seu obert sarcasme, per la seva manera de mostrar a la pantalla les obsessions de la classe mitjana americana en els cinquanta, i també per la saviesa de la seva posada en escena en relació entre espai i objectes (per exemple, la seqüència d’obertura d’Artists and Models, construïda en dos nivells físics, la bastida en la qual la parella protagonista treballa, intentant que surti fum de la boca d’un gran cartell amb cara de dona, i l’asfalt en el qual diversos càrrecs públics acabaran sent regats amb pintura en vistós technicolor).
Però una de les coses que més crida l’atenció d'Artists and Models, amb una trama menys vibrant i original que la d’altres films de Tashlin amb Jerry Lewis, és la intromissió de la fantasia en l’aparença de realitat. En un dels millors moments de la pel·lícula, de registre musical, Eugene (Lewis) simula tocar el piano sobre la taula de fusta nua, que representa l’estat actual de la parella, sense haver-se d’endur res a la boca. Davant l’estupor de Rick (Martin), cada cop que Eugene toca la taula sona una nota de piano. Immediatament després, Rick canta davant el mirall del dormitori, i aquest no només li retorna la imatge sinó que també li dobla la veu. Després, Eugene captura al vol el filet que tira el veí de dalt per la finestra i crida al seu company per a compartir-lo. Rick arriba a olorar l’aroma de la carn feta, però pensa que segueix instal·lat en una indesxifrable fantasia: si escolta un piano inexistent, també pot olorar un tall de carn imaginari.
Aquesta magnífica idea marca el to d’una pel·lícula instal·lada gairebé sempre en les aparences.
Casas, Quim. Artists and models. “Dirigido por”, núm. 323 (mayo 2003), pàg. 45.
Bibliografia
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
- Artists and Models. En Benayoun, Robert. Bonjour Monsieur Lewis. Paris: Eric Losfeld, 1972. Pàg. 241-244.
- Artists and Models. En Brion, Patrick. La Comédie américaine: les grands classiques américains: de "L'Admirable Crichton" à "Un Jour sans fin". Paris: La Martinière, 1998. Pàg. 258-261.
- Bogdanovich, Peter. El Director es la estrella. Madrid: T&B, 2007.
- Casas, Quim. Artists and models. “Dirigido por”, núm. 323 (mayo 2003), pàg. 45.
- El encuentro con Frank Tashlin: “Artistas y modelos” y “Locos por Anita”. En Pérez Rubio, Pablo. Jerry Lewis. Madrid: Cátedra, 2010. Pàg. 65-81.
- Frank Tashlin. Roger Garcia, Bernard Eisenschitz (ed.).[Locarno]: Festival International du Film de Locarno; Crisnée, Belgique: Yellow Now, 1994.
- Johnston, Claire; Willemen, Paul. Frank Tashlin. Edinburgh: Edinburgh Film Festival: Screen, 1973.
Artists and Models explica la història de dos amics que viuen junts i que tenen dificultats per trobar feina. Rick Todd és pintor mentre que Eugene Fullstack vol crear històries per a còmics. Evidentment tenen moltes dificultats per pagar el seu apartament. En el mateix edifici, uns pisos més amunt, viuen l’Abigail, una prestigiosa dissenyadora d’animació i la Bessie que casualment... treballa com a secretària per a una editorial de còmics. Diferents incidents i ensurts posaran aquests quatre personatges en connexió en diversos afers sentimentals, laborals i fins i tot relacionats amb l’espionatge.
Al film, la caricatura, els gags o el vestuari ens remeten directament a les fronteres dels dibuixos animats i busquen denunciar una societat de la representació mostrant així la necessitat del compromís artístic. El missatge dels guionistes és clar: cada persona ha de lluitar pels seus somnis però també ha d’assolir el lloc que a cadascú li pertoca amb les renúncies que calguin però sent fidel a un mateix i a moltes de les fites marcades. En aquest sentit el món de les empreses culturals (aquí l’editorial de còmics o l’agència de cartells i tanques publicitàries que treballa per a una marca de tabacs) són exemples qüestionables del paper que exerceix aquesta publicitat que només vol millorar vendes i beneficis dels qui la contracten.
A més, cal tenir en compte que les polèmiques sobre els efectes negatius dels còmics o dels superherois (Superman o Batman, per exemple, apareixen els anys 30) en els nens i adolescents eren habituals en la dècada dels 50. D’altra banda el film introdueix una divertida trama secundària que gira al voltant de l’espionatge i de la Guerra Freda. La guerra de Corea fa tot just dos anys que ha acabat amb un balanç esfereïdor i falten només dos anys per al llançament soviètic de l’Sputnik, el primer satèl·lit de la història de l’Astronàutica.
Francesc Sánchez Barba
(Universitat de Barcelona)