A partir de la tensió entre el compromís amb l’ofici de pianista i l’exploració d’experiències musicals, Carles Santos (Vinaròs, 1940-2017) no ha deixat d’interpel·lar-nos. Les paraules que de jove li diu el poeta Joan Brossa després d’un concert (“Ja saps tocar el piano. I ara, què?”) marquen la temperatura de les seves accions i composicions, que passen de l’academicisme a la gosadia de l'avantguardisme.
Amb la premissa d’“un cinema revolucionari per a la revolució”, l’illa de Cuba es converteix, durant els primers anys del règim castrista, en un dels centres de producció i experimentació cinematogràfica més interessants, i en punta de llança de l’anomenat Nuevo Cine Latinoamericano.
La 32a Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona (MIFDB) torna com cada any a la seu històrica de la Filmoteca de Catalunya amb una programació que té les cartografies com a espina dorsal.
Habitar és viure o residir en un territori, ocupar un espai, establir-se i posar arrels, encara que també es poden habitar el desplaçament, la memòria, els cossos o els desitjos, vagar-hi i recórrer-los. Què significa fer un espai habitable? Fer-lo amable per a la vida.
Com cada any -i ja en portem vint!-, agrupem en un cicle les pel·lícules del darrer any més ben valorades pel nostre cercle de crítics i programadors de cinema. La tria la componen un conjunt de títols que, com en les darreres edicions, hem dividit en dues seccions: els que s’han estrenat a les nostres pantalles comercials i els que únicament s’han pogut veure en plataformes o festivals.
Commemorem el centenari de la mort d’Àngel Guimerà (1845-1924), el dramaturg català de més projecció internacional. Les seves obres van ser traduïdes a moltes llengües i, en alguns casos, van donar lloc a versions cinematogràfiques i operístiques.
Amb la col·laboració de:
En la seva incansable exploració del desig (heterosexual) femení, Catherine Breillat ha sabut mantenir intactes la seva curiositat i la seva independència. Ella, que va tombar la dona com a objecte per convertir-la en el subjecte d’indagacions sexuals, plenes d’ensurts i plaers, sempre portades fins a les seves últimes conseqüències, s’ha mantingut lligada a l’adolescència, el període transgressor per excel·lència, en què la por i l’atracció s’entrellacen i les portes del misteri romanen entreobertes.
Daniel Schmid (Flims, Suïssa, 1941-2006) és considerat un dels millors cineastes de Suïssa. Tanmateix, per la seva formació i cultura, el seu cinema és molt afí a la tradició barroca i teatral de l’anomenat Nou Cinema Alemany i la seva obra se sol associar amb la de Schroeter, Fassbinder i Syberberg.
