Cicle
Guy Gilles (1938-1996) era un cineasta d’alta volada que hauria pogut ser un satèl·lit en l’òrbita de la Nouvelle Vague. Malauradament, no va tenir el reconeixement que es mereixia. Per sort, amb el seu redescobriment recent —potenciat per la Cinémathèque Française— es reivindica una obra contra corrent, molt personal, però mal compresa en el seu moment i relegada a l’oblit.
Nascut a Algèria, Gilles va emigrar a París a vint-i-dos anys, on el productor Pierre Braunbenger, després de veure dos curtmetratges que el cineasta es va autofinançar al seu país d’origen, li va mostrar el camí perquè iniciés una prolífica trajectòria que, a més de llargmetratges, també inclou curtmetratges, documentals i treballs televisius.
Considerat un poeta de la imatge, Gilles assoleix el zenit creatiu entre el 1964 i el 1972, quan dirigeix amb total llibertat un seguit de films nostàlgics farcits de referències autobiogràfiques, que el defineixen com un romàntic existencialista o, el que és el mateix, un rebel sentimental desesperat per la dolorosa consciència de la fugacitat del temps.
Amb la col·laboració de: