Partint d’un treball radical amb textos més o menys anacrònics, que Van de Staak actualitza mitjançant la lectura en espais públics, les seves pel·lícules exploren sempre l’oralitat com a matèria en ficcions humorístiques marcades per narracions ambigües, estructures reiteratives i àmbits de llenguatge que problematitzen l’expressió de la interioritat humana.
El cinema de Frans van de Staak (Amsterdam, 1943) explora formes de col·laboració horitzontal que travessen el seu treball amb intèrprets i repartiments corals i, ocasionalment, escriptors experimentals com Lidy van Marissing i Jacq Firmin Vogelaar, però també amb operadors de càmera, dissenyadors de so i muntadors, o amb músics. La seva poètica emergeix d’un estudiat desordre entre l’espontani i el predeterminat. Admirat per cineastes contemporanis com Johan van der Keuken, Danièle Huillet i Jean-Marie Straub, que el consideraven una baula perduda en la història del cinema, Frans van de Staak amb prou feines va rebre atenció internacional abans o després de la seva mort el 2001.
Programació i textos de Carlos Saldaña i Manuel Asín.
amb la col·laboració de: 
