Frans van de Staak. Sessió triple

Sepio
FRANS VAN DE STAAK, 1996. Països Baixos. VOSE. 31'. 16mm.   

Un dels films més bells i despullats. A Sepio només hi ha una protagonista: una dona que es mou per un paisatge d’estiu i que pateix el seu amor en tot el que l’envolta.

Tien gedichten van Hubert Korneliszoon Poot
FRANS VAN DE STAAK, 1975. Països Baixos. VOSE. 32'. 16mm.   

Diverses pel·lícules de Frans van de Staak parteixen de la poesia com a material verbal. A Tien gedichten…, l’actor Donald de Marcas recita deu textos de Hubert K. Poot, un “poeta granger” neerlandès de principis del segle XVIII. La poesia barroca de Poot, artificiosa i idíl·lica alhora, es materialitza en escenaris rurals semblants als que va habitar el mateix escriptor. La recitació de Marcas, la gestualitat de les seves poses i els nombrosos elements escenogràfics que interfereixen en el paisatge actualitzen els textos de manera impredictible i no exempta d’humor.

Windschaduw
FRANS VAN DE STAAK, 1986. Països Baixos. VOSE. 71'. 16mm.   

A Windschaduw, Van de Staak col·labora per primera vegada amb l’escriptor experimental Gerrit Kouwenaar —hi tornaria a col·laborar dos anys després a Ongedaan gedaan. En aquesta última, els poemes apareixen escrits a la pantalla, però a Windschaduw és la veu del poeta la que recita en off dos dels seus poemes. Els versos de Kouwenaar, entre el quotidià i l’extraordinari, s’encavalquen amb les accions dels dos únics personatges de la pel·lícula, un home i una dona que es troben i se separen en habitacions amb finestres que donen a exteriors lluminosos. “Paisatges alhora alliberadors i trepitjats. Ni un metre inviolat. Un bosc gastat. Un món que s’acaba” (Johan van der Keuken).