El 75è aniversari de l'inici de la guerra civil espanyola, que es va celebrar el juliol de 2011, és una ocasió magnífica per revisar el paper decisiu que el cinema va tenir en la confrontació entre els diversos bàndols implicats en aquells fets històrics.
La guerra civil espanyola va ser el gran banc de proves -bèl·liques i cinematogràfiques- que precedí la Segona Guerra Mundial en una època on el cinema era l'única font d'informació audiovisual.
A l'Espanya de 1936 no només hi havia dos bàndols enfrontats. A favor del govern legítimament sorgit de les urnes lluitaven republicans, comunistes, trotskistes i anarquistes amb la complicitat de l'Unió Soviètica, el suport de les Brigades Internacionals i la passivitat de les democràcies occidentals. Darrera la insurrecció militar encapçalada per Franco hi havia el suport del capital i de l'església amb el recolzament militar de l'Alemanya de Hitler i l'Itàlia de Mussolini. Aquesta polifonia de banderes i interessos també tenia el seu reflex en el cinema. Cada facció disposava del seu aparell de propaganda, que es traduïa en noticiaris i documentals que s'exhibien en els respectius territoris controlats, dins i fora de les fronteres ibèriques. Als fronts de la Guerra Civil Espanyola van filmar-hi operadors locals però també testimonis internacionals com el soviètic Roman Karmen, l'holandès Joris Ivens o el francès André Malraux.
A la reraguarda, d'altra banda, el públic, i molt especialment el de les grans capitals, gaudia del cinema com un instrument de lleure preferent amb els films procedents d'Hollywood com els de més èxit. Els dos grans centres de producció, Madrid i Barcelona, van estar en terreny republicà fins gairebé el final de la guerra i es mantingueren actius amb la producció de llargmetratges de ficció que només en comptades ocasions responien a interessos pròpiament revolucionaris.
Acabada la guerra, el bàndol vencedor va reescriure la història des del seu punt de vista amb una sèrie de llargmetratges que si d'entrada abordaven el conflicte com si es tractés d'una creuada, a partir de la victòria aliada del 1945 quedarien incòmodament obsolets. Silenciada qualsevol dissidència interior fins les acaballes de la dictadura, esporàdiques veus prorepublicanes es van alçar des de diverses cinematografies estrangeres.
L'exposició Imatges confrontades: La guerra civil al cinema, que ara estrena la sala d'exposicions de l'edifici de la Filmoteca al Raval barceloní i que complementa el cicle de pel·lícules Memòries de la guerra civil, té com a fil conductor els films que Jaime Camino ha realitzat sobre aquest tema, i també els documentals propagandístics de Laya Films, organisme del Comissariat de Propaganda de la Generalitat Republicana. Cartells, fotografies, guions, documents escrits i també materials cinematogràfics inèdits subratllaran la importància que el cinema va tenir en el curs d'un esdeveniment històric que confrontà diversos sectors ideològics i implicà a nombrosos intel·lectuals per sensibilitzar al públic, el de llavors i el de posteriors generacions que arriben fins l'actualitat.