Fitxa tècnica
“L’últim film de Bergman, el seu testament definitiu, l’obra confessional darrera d’un creador que als seus vuitanta-set anys roman com la veu que ha depurat gran part de la nostra cultural occidental, i qui millor ha mirat el rostre humà. Saraband és un altre dels seus treballs per a la televisió (vint des del 1957), i una altra vegada conjumina les nobles arts de l’esperit: la novel·la del segle XIX, el teatre eslau, el cinema de l’angoixa de Hitchcock i la música minimalista del barroc. Les imponents explosions del dia i de la nit, l’aparença i l’interior, el present educat en els terrors del passat, el retret, la soledat, la impossible autosuficiència, la cara i l’ànima, s’abracen i flueixen a través de la més bella, difícil i per tant lliure de les obres musicals: la sarabanda de la Suite per a violoncel número 5 en do menor de Johann Sebastian Bach. Mai no vaig tenir tan clar que cinema i música són el mateix, el mateix crit, el mateix xiuxiueig, el mateix rictus, passions afins, creacions de i per al temps, el mateix lapsus que em convenç davant la imminent desaparició. Bergman s’acomiada florint de nou: després de la fuga que és tota una vida, Saraband és un da capo terminant i determinant, la més ingènua i jove de les òperes primes greus d’aquest misteri anomenat vida, que és renaixement constant” (Àlex Gorina).