Ma'aloul tahtafilu bi damariha | Nashid ul-Hajar

Ma'aloul tahtafilu bi damariha Ma’aloul celebra la seva destrucció
MICHEL KHLEIFI, 1985. Palestina-Israel-Bèlgica. VOSC. 30'. DCP.

Ma’aloul, un poble de Galilea arrasat per l'exèrcit israelià el 1948, va perdre els seus habitants, expulsats i expropiats, i només en queden dues esglésies i una mesquita, amagades sota un bosc plantat en memòria de les víctimes del nazisme. Aquest procés va esborrar centenars de pobles àrabs del mapa. 

Cada any, els antics habitants de Ma’aloul tornen per fer un pícnic al lloc destruït, paradoxalment durant el dia de la independència d'Israel.

La pel·lícula captura aquest moment: trobades amb pedres, murs o arbres que són testimonis ocults d’un món perdut. Les reflexions dels habitants i les classes oficials israelianes a joves estudiants àrabs s’entrellacen per explorar una nova dimensió del conflicte: el pas del temps.

Nashid ul-Hajar El càntic de les pedres
MICHEL KHLEIFI, 1990. Int.: Bushra Karaman, Makram Khouri. Palestina-Israel-Gran Bretanya-França-Bèlgica. VOSC. 100'. DCP.

A principis dels setanta, dos palestins es coneixen a Jerusalem i tenen una breu història d'amor. Ell és condemnat a presó per una acció contra els israelians, ella se'n va als Estats Units. 

Quinze anys més tard es retroben i mentre discuteixen sobre què significa ser palestí, sorgeix l'autèntica estrella del film: els carrers de la vella Jerusalem i de la Franja de Gaza, on la parella presencia el conflicte de la intifada. 

Una pel·lícula sobre un fons de revolta i en el qual s'abracen la poesia i la violència.