Introducció
El minimalisme no és res més que això: el retorn a l’economia expressiva del cinema primitiu. Un retorn que ja va aixecar Jean Renoir als anys cinquanta, al final de la seva vida, en la seva crida –aterrat per les conseqüències de l’era audiovisual, que va intuir abans que ningú- a recuperar l’essència del cinema primitiu, com una forma de contrapesar la vacuïtat de la retòrica de la imatge, que ara fa estralls amb les seves, humiliants per les mirades lliures, seqüeles de pseudocinema de la modernitat.
Fernández-Santos, Ángel. Mínimo, pero máximo. “El País”, 17 de maig de 1996.
El qualificatiu minimalista s’ha utilitzat en nombroses ocasions...a vegades simplement volent resumir l’art de les “poques paraules”, de l’estalvi expressiu; en altres ocasions, per al.ludir a l’economia gestual dels seus personatges, a l’austeritat de la seva posada en escena o a l’estètica del “baix pressupost” de les seves pel.lícules, per principi més que per necessitat: “Quan més augmenten els medis materials dels que disposa, ,és aprofundeix en aquesta direcció feta d’austeritat i flema”.
Un cop més cal recordar que l’aparença de simplicitat és qualsevol cosa menys simple d’aconseguir. La naturalitat en la matèria de la representació requereix de grans dosis d’artifici.
El concepte de minimalisme està massa ple de connotació com per constituir-se en un descriptor desapassionat. El quotidià minimalisme decoratiu, succedani per consum de masses dels postulats artístics associats a aquest corrent d’esforçada senzillesa i esmerada exquisidesa que s’ha convertit en una mena de retòrica del bon gust i modernitat, pot servir-nos de guia. Com és sabut o intuït, es caracteritza per espais oberts, pulcres, fregant l’asèpsia, espais sense soroll, a les antípodes de la forma entròpica, amb escassos i harmònics elements decoratius, el més allunyat possible de qualsevol forma d’ornamentació barroca o arabesca, espais fortament coherents en termes de composició, governats per una estricta disciplina combinatòria, amb regles associatives molt estrictes. Espais tirànics, en suma, que difícilment acullen o suporten elements que no casen amb la seva severa estètica.
Carrera, Pilar. Aki Kaurismäki. Madrid: Cátedra, 2012.
Cine minimalista: tipus de cinema d’avantguarda que redueix al mínim imprescindible tant el tema com la tècnica cinematogràfica. un clar exemple és Film in which there appear sprocket holes, edge lettering, dirt articles, etc (la traducció del títol seria: Pel.lícula on apareixen perforacions, lletres al marge, partícules de pols, etc.) de l’any 1966, que, durant quatre minuts, presenta tant a la meitat inferior com a la superior de la pantalla, patrons idèntics d’un fotograma del rostre d’una noia amb una banda de color al seu costat, perforacions de pel.lícula amb lletres al marge i mig fotograma de la mateixa noia. L’única acció del film és el resultat de la picada d’ullet de la noia en aquesta meitat de fotograma i l’acumulació de pols a les perforacions de la pel.lícula. Degut a que el rostre de la noia es va fer amb una pel.lícula de prova i a que es van donar les instruccions al laboratori que no es netegés el film de Landow, tenim un exemple d’art trobat a banda de minimalista. Aquestes obres no tracten sobre l’acte de filmar, sinó, més aviat, sobre la pròpia substància material de pel.lícula i pantalla. A vegades el terme s’aplica a certes pel.lícules de ficció que, en el seu extrem realisme, minimitzen l’ús d’equipament i tècnica cinematogràfica per no recordar-nos el fet de que estem veient una pel.lícula. Le Journal d’un curé de campagne (Robert Bresson, 1952) és un important exemple d’aquest tipus de pel.lícules.
Konigsberg, Ira. Diccionario técnico Akal de cine. Tres Cantos (Madrid): Akal, cop. 2004.
Bibliografía
- Aki Kaurismäki. Ralph Eue, Linda Söffker (Ed.). Berlin: Bertz und Fischer, 2006.
- American independent cinema : indie, indiewood and beyond. Geoff King, Claire Molloy ; Yannis Tzioumakis (ed.). London ; New York: Routledge, 2013.
- American independent cinema: a Sight and Sound reader. Jim Hillier (ed.). London: British Film Institute, 2001.
- Bagh, Peter von. Aki Kaurismäki. [Paris]: Cahiers du cinéma ; [Locarno]: Festival International du film de Locarno, cop. 2006.
- Berrettini, Mark L. Hal Hartley. Urbana ; Chicago ; Springfield: University of Illinois Press, cop. 2011.
- Carrera, Pilar. Aki Kaurismäki. Madrid: Cátedra, 2012.
-Cinéma parlant: Leos Carax, Aki Kaurismaki, Roman Polanski,...Sèvres: Les Inrockuptibles: La Sirène, 1993.
- Dentro y fuera de Hollywood : la tradición independiente en el cine americano. Roberto Cueto (ed.). València: Institut Valencià de Cinematografia Ricardo Muñoz Suay: Festival Internacional de cine de Gijón, 2004.
- Ferncase, Richard K. Outsider features: american independent films of the 1980'. Westport ; London: Greenwood, 1996.
- Fifty contemporary filmmakers. London, [etc.]: Routledge, 2002.
- Jarmusch, Jim. Jim Jarmusch interviews. Jackson: University Press of Mississippi, cop. 2001.
- King, Geoff. American independent cinema. Bloomington: Indiana University Press, cop. 2005.
- Murray, Rona. Studying american independent cinema. Leighton Buzzard: Auteur, 2011.
- The New american cinema. Jon Lewis (ed.). Durham ; London: Duke University Press, 1999.
- Newman, Michael Z. Indie: an american film culture. New York: Columbia University Press, cop. 2011.
- Sánchez, Sergi. Las Variaciones Hartley: entrevista de Kenneth Kaleta. Gijón: Festival de Cine de Gijón ; Barcelona : Filmoteca de Catalunya, 2003.
- Suárez, Juan A. Jim Jarmusch. Urbana ; Chicago: University of Illinois Press, cop. 2007.
- Tzioumakis, Yannis. American independent cinema : an introduction. Edinburgh: Edinburgh University Press, 2006.
- Viejo, Breixo. Jim Jarmusch y el sueño de los justos. Madrid: JC, 2001.
- Winter, Jessica. The Rough guide to American independent film. London: Rough Guides, 2006.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
Films