Dossier Film (INCLÒS A El minimalisme contemporani)
Down by Law
Fitxa tècnica
La crítica diu
Quina és la història de Down by Law? Jarmusch ha declarat que no escriu els seus guions sobre un argument sinó a partir d’una acumulació de detalls. Aleshores, quin és el significat d’aquestes imatges? Qui les organitza? “comèdia negra neo-beat”, ha definit el seu autor. Però potser això no diu gaire. Si resulta difícil llegir aquestes imatges tan elementals, és perquè no fan sistema. Jarmusch evita minuciosament tota focalització. Res destaca, res sobresurt: “Quan un posa un gran primer pla sobre la pantalla, té un significat. És una mena de manipulació que suposadament significa un gran moment”.
Cap gran moment aleshores. Aquestes imatges són el negatiu de la imatge clàssica; Jarmusch treballa amb rampoines: personatges marginals, temps morts, accions trivials. La insignificança. Cal evitar la temptació de buscar un sentit ocult darrere de l’evidència. Quan es troba el valor simbòlic d’un moment, és possible establir relacions, connectar conseqüències, extreure moralitats; però allò que roman absent és la idea d’organització que s’amagaria sota el sentit. “Sencer és allò amb principi, nus i final”, afirmava Aristòtil. Que aquesta pel•lícula –com Strangers than Paradise (Jim Jarmusch, 1984)- es pugui ordenar rigorosament en tres parts, és més una paradoxa que una pretensió d’organicitat. Res remet a cap altra forma de causalitat: un esdeveniment no deriva necessàriament en un altre; els fets són partícules suspeses al buit i connectades pels febles llaços de l’atzar. Només petits enigmes inútils, sense cap explicació, forats en un teixit esfilagarsat.
Una història, pel cinema de Jarmusch, no és un encadenament tancat; és una seqüència que mai deixa d’explicar-se, sense explicar mai res. Només la incorporació d’un agent estrany resol la continuïtat d’un relat que no es podria concloure per les seves pròpies tensions internes i que, d’una altra manera, no interrompria el seu lacònic trajecte. La resolució mitjançant d’un deus ex machina és l’únic final possible: a Strangers than Paradise, era un dealer qui confonia Eva amb el seu contacte i li entregava un sobre ple de diners; a Down by Law, és la solitària pensió que apareix enmig del no-res i llur propietària, Nicoletta, dóna refugi als fugitius i acaba enamorant-se de Roberto. Aquesta unió trenca l’estructura d’acció i reacció que regeix el comportament dels fugitius. Roberto (que va ser descobert en fer trampes i enviat a la garjola per matar un dels seus perseguidors amb una bola de billar) enuncia amb una impagable lògica aquest principi d’acció-reacció: “Vostès em tiren boles a mi, jo els hi tiro a vostès”.
Tanmateix, són Zack i Jack els que realment encarnen aquest principi: l’única comunicació possible entre ells adopta sempre la forma de l’enfrontament. No per què sigui diametralment diferents. Tot el contrari: són idèntics. Es podria dir que són reversibles. Roberto els confon permanentment i no per la semblança dels seus noms, sinó perquè és impossible pensar en un sense evocar a l’altre. Però tot i que són inseparables, això no implica una complicitat ni una tautologia: Jack i Zack introdueixen l’antagonisme al sinus de la identitat. “Ens hem de seguir movent” repeteix Zack o Jack (tant se’ns en dóna); però cap a on? Nicoletta no aconsegueix indicar cap a on anar, se li barregen les direccions. El camí de l’est o de l’oest? Tots dos semblen portar enlloc i, en darrera instància, tant se’n dóna un que un altre. Tanmateix, encara que sigui indiferent anar a l’est o a l’oest, només caldrà que Zack proposi una direcció perquè Jack insisteixi sobre la contrària.
L’altre és imprescindible perquè la construcció de la mateixa identitat es doni per la negativa. Mai accionen sobre les coses; només posen èmfasis per reaccionar. Ni tan sols són complementaris com Eddie i Willie, que repeteixen una estructura de lideratge i submissió on cadascú compleix un comportament assignat per endavant. Es tracta de caràcters sense un perfil propi; són funcions que operen per mútua oposició.
Oubiña, David. Filmología: ensayos con el cine. Buenos Aires: Manantial, 2000.
Bibliografia
- Amiel, Vincent. Down by law: des mots justes à peine une image qui fuit. “Positif”, núm. 307 (sept. 1986), pàg. 62-63.
- Bajo el peso de la ley(Down by law)(DVD). Madrid: Avalon, cop. 2005.
- Casas, Quim. Bajo el peso de la ley: la segura indiferencia de Jim Jarmusch. “Dirigido por”, núm. 149 (jul-agosto 1987), pàg. 38-41.
- Exiliados: (un cine arrasado: Jim Jarmusch). En Oubiña, David. Filmología: ensayos con el cine. Buenos Aires: Manantial, 2000. Pàg. 147-154.
- Heredero, Carlos F. Cineastas independientes de los años ochenta: al otro lado de Hollywood. Melilla: XIV Semana Internacional de Cine de Melilla, 1990.
- Jarmusch, Jim. Jim Jarmusch interviews. Ludvig Hertzberg (ed.). Jackson: University Press of Mississippi, cop. 2001.
- Jenkins, Steve. Down by law. “Monthly Film Bulletin”, vol. 54, núm. 636 (Jan. 1987), pàg. 3-4.
- Jim Jarmusch: american samurai. Pier Maria Bocchi (ed.). Udine: Centro espressioni cinematografiche ; Pordenone: Cinemazero, [2004].
- Jim Jarmusch: itinerarios al vacío. Quim Casas(ed.) Madrid: T&B, 2003.
- Kemp, Philip. Swamp water. “Sight & Sound”, vol. 56, núm. 2 (Spring 1987), pàg. 142-143.
- Logette, Lucien. Down by law. “Jeune Cinéma”, núm. 177 (nov.-déc. 1986), pàg. 47-48.
- Lurie, John. Down by law (CD). Madrid: Grabaciones Accidentales, 1987.
- Mango, Lorenzo. I scream for an ice cream. “Filmcritica”, vol. 38, núm. 372 (mar. 1987), pàg. 133-135.
- Rodríguez, Hilario J. ; Tejada, Carlos. Jim Jarmusch. Madrid: Cátedra, 2014.
- Romeu Rovira, Jordi. A la cara amagada de la lluna. En 5 per 40: cinc mirades per quaranta anys de Cine Club Vilafranca: 1968-2008. Vilafranca del Penedès: Cine Club Vilafranca, cop. 2008. Pàg. 40-55.
- Rosenbaum, Jonathan ; Katsahnias, Iannis. Western et spaghetti. “Cahiers du Cinéma”, núm. 389 (nov. 1986), pàg. 48-52.
- Sabouraud, Frédéric. Éloge du bouffon. “Cahiers du Cinéma”, núm. 393 (mars 1987), pàg. X.
- Suárez, Juan A. Jim Jarmusch. Urbana ; Chicago: University of Illinois Press, cop. 2007.
- Viejo, Breixo. Jim Jarmusch y el sueño de los justos. Madrid: JC, 2001.
- Weinberger, Michèle. Jarmusch au plus que parfait. “Cinéma”, núm. 376 (nov. 1986), pàg. 1-2.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
Amb dos músics (el saxofonista John Lurie, de The Lounge Lizards, i el cantant Tom Waits) i un comediant italià que no para mai quiet (Roberto Benigni) fen d’actors gairebé improvisats, Jim Jarmusch va construir una de les seves grans obres sobre el minimalisme del relat, sobre la pausa i aquesta idea, tan pròpia del seu cinema, de filmar el que passa quan no passa res. Un concepte, una expressió fílmica, que va des d’Strangers in Paradise fins a Paterson (2016), a través, també, d’un treball conceptual voltant les formes dels gèneres tradicionals.
Abans del film d’episodis o històries alternades al mateix temps (Mystery Train, Night on Earth), del western (Dead Man (1995), el thriller (Ghost Dog) i el relat de vampirs (Sólo los amantes sobreviven), Jarmusch va fer una pel·lícula de presons i fugides carceràries. A la seva manera, clar. Amb banda sonora del propi Lurie i cançons de Waits mateix. Amb Benigni, un altre estranger al paradís, xerrant sense parar, sempre agitat: al final del rodatge de Down by Law es va fer el primer dels curts que conformen la sèrie de Coffee and Cigarettes, en el qual Benigni no para de fumar i de veure café.
La fotografia en blanc i negre de Robby Müller, el millor director de fotografia de Wim Wenders (Alice in den Städten (1974); Im Lauf der Zeit (1975); Der Americanische Freund (1977); Paris, Texas (1984) dóna una qualitat ben diferent a la geografia de Nova Orleans i els aiguamolls que transiten els tres protagonistes en la seva fugida, lluny de qualsevol tòpic visual sobre aquesta ciutat i aquests paisatges tractats, com no, de manera minimalista.
Quim Casas (FX Cinema)
Jim Jarmusch és, probablement, el director més recognoscible de la generació de cineastes independents americans que es forma a l’ambient cultural postpunk i underground de la No Wave novaiorquesa de finals dels 70 i primers 80. El seu cinema s’ha qualificat de minimalista, per la seva economia i limitació expressiva i pel seu ús d’estructures compositives seriades, episòdiques i repetitives; però també de postmodern, per les cites i referències, la seva intertextualitat i la deconstrucció dels gèneres clàssics. Una estètica de mínims que se sustenta en una narració dèbil, focalitzada en la quotidianitat i l’atenció en els detalls, en les pauses, les el•lipsis i els temps morts. Històries desdramatitzades, que defugen l’estructura clàssica de presentació-nus-desenllaç i els moments climàtics, i amb personatges buits psicològicament, que es descriuen pel “no actor” que els encarna: pel seu físic, les seves actituds, la seva forma de moure’s.
Qualificada per Jarmusch com una “neo-beat-noir-comedy”, però també de “conte de fades”, Down by Law (1986) és una revisitació del noir, amb referències al gènere penitenciari i al cine de Bresson, que s’obre finalment a la faula. La pel•lícula, malgrat desenvolupar una narració contínua, té una estructura marcadament episòdica, que es defineix pels llocs on es desenvolupa l’acció: la ciutat de Nova Orleans, a la primera part; la presó, a la segona; i els pantans de Louisiana, a l’última. Estructura tripartita en la que es van succeint, a la manera musical, diferents maneres i tempos, des del mode ombrívol i hard-boiled de la primera part fins el còmic i fantàstic del final. Un viatge de tres personatges per tres temps i tres llocs, que es pot llegir, en clau dantesca, com un itinerari per l’Infern (Nova Orleans), el Purgatori (la presó) i el Paradís (la llibertat).
Rosa Gutiérrez (Universitat Autònoma de Barcelona)