Dossier Film (INCLÒS A Alain Resnais)

Nuit et brouillard

Nit i boira

Fitxa tècnica

Direcció Alain Resnais
Guió Jean Cayrol
Música Hanns Eisler
Fotografia Ghislain Cloquet, Sacha Vierny
Interpretació Documental
Producció França
Any 1955

Bibliografia

 

- Cortometrajes. En Riambau, Esteve. La Ciencia y la ficción: El cine de Alain Resnais. Barcelona: Lerna, 1988. Pàg. 79-94.

- Cremonini, Giorgio. Senza fine: "Notte e nebbia", il tempo e la memoria. “Cineforum”, vol. 47, núm. 469 (nov. 2007), pàg. 2-5.

- Delage, Christian. La guerre, les camps: la couleur des archives. “Vertigo”, núm. 23 (mai 2003), pàg. 39-42.

- Documentaries 1948-58. En Wilson, Emma. Alain Resnais. Manchester ; New York: Manchester University Press, 2006. Pàg. 16-45.

- Dümling, Albrecht. Eisler's music for Resnais' 'Night and fog' (1955): a musical counterpoint to the cinematic portrayal of terror. “Historical Journal of Film, Radio and Television”, vol. 18, núm. 4 (Oct. 1998), pàg. 575-584.

- Dupont, Joan. Nice work if you can get it. “Film Comment”, vol. 49, núm. 3 (May-June 2013), pàg. 42-47.

- Film: book 2 : film of peace and war. Robert Hughes (ed.). New York: Grove Press, cop. 1962.

- Frodon, Jean-Michel. Le savoir sensible. “Cahiers du Cinéma”, núm. 622 (avr. 2007), pàg. 86-89.

- Krantz, C. Teaching "Night and fog": history and historiography. “Film & History”, vol. 15, núm. 1 (Feb. 1985), pàg. 2-15.

- Kyrou, Ado. Nuit et brouillard. “Positif”, núm. 16 (mai 1956), pàg. 53.

- Latil, Loredana. Nuit et brouillard. “CinémAction”, núm. 103 (mars 2002), pàg. 61-63.

- Liebman, Stuart. Alain Resnais's Night and fog: historians reasess a classic documentary. “Cineaste”, vol. 38, núm. 1 (Winter 2012), pàg. 46-49.

- Michael, R. Night and fog. “Cineaste”, vol. 13, núm. 4 (1984), pàg. 36-37.

- Moses, J.W. Vision denied in Night and fog and Hiroshima, mon amour. “Literature/Film Quarterly”, vol. 15, núm. 3(1987), pàg. 159-163.

- Noche y niebla (Nuit et brouillard)(DVD). L'Hospitalet de Llobregat: Filmax, DL 2008.

- Notte e nebbia. En Vergerio, Flavio. I Film di Alain Resnais. Roma: Gremese, 1984. Pàg. 54-56.

- Nuit et brouillard. En Armes, Roy. The Cinema of Alain Resnais. London: A. Zwemmer ; New York: A.S. Barnes, 1968. Pàg. 48-53.

- Raskin, Richard. Nuit et brouillard by Alain Resnais: on the making, reception and functions of a major documentary film. Aarhus: Aarhus University Press, cop. 1987.

- Rothman, William. Documentary film classics. Cambridge: Cambridge University Press, 1997.

- Sjöholm, Charlotte. Night and fog. “Film International”, núm. 6 (2003), pàg. 58.

- Vila, Santiago. Deseo en la imagen: cine y fantasma en el 11 de septiembre. Valencia: Aletheia, 2004.

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

 

 

 

 

Les Statues meurent aussi es va trigar dos anys en concloure; la censura francesa li va negar el visat de control i Resnais va haver d’esperar uns altres dos anys –durant els quals va muntar La Pointe courte (Agnès Varda, 1954), consolidant la gènesi del moviment anomenat de la “Rive Gauche”- abans de tornar a situar-se darrera de les càmeres. Quan ho va fer, en 1955, va ser de nou gràcies a un encàrrec, aquest cop del Comité d’Histoire de la Déportation de la Seconde Guerre Mondiale. Es tractava de commemorar el desè aniversari de l’alliberament dels presoners reclusos als camps de concentració nazis i Resnais va aceptar amb una única condició de comptar amb la col·laboració d’un ex-deportat. Aquest cop l’elecció de Jean Cayrol –detingut a Oranienburg, on va perdre el seu germà- aniria molt més enllà del recolzament logístic de Diehl als seus dos primers curts o fins i tot que el d’Éluard –a qui així i tot citaria postariroment a Mon oncle d’Amérique (1980)- a Guernica; com en el cas de Marker o Varda, Cayrol es mou també dins dels cercles propers a la Rive Gauche i el seu paper a l’obra de Resnais seria fonamental com a guionista a Muriel ou le Temps d'un retour (1963)

 

 

A Nuit et brouillard, el pretext de l’art –encara emprat a Guernica i Les statues meurent aussi- desapareix per complet. En canvi, la memòria històrica passa a ocupar un primer terme sense oblidar la seva confrontació dialèctica amb el present. Cayrol i Resnais havien de ser molt conscients de que era un dels primers cops que es tractava en imatges el travessós tema dels camps d’extermini. Era necessària, per tant, l’evocació del passat, però també la seva contextualització en el present i això es fa immediatament patent en el plantejament dramàtic del film. Contrasta, a primera vista, l’ús del blanc i negre per les imatges d’arxiu –del passat- amb l’ús del color per les del present. En aquestes, l’absència de personatges i l’abundància d’una herba que tendeix a esborrar tota empremta semblen afavorir l’oblit, però Resnais s’oposa sistemàticament a això tot enquadrant sempre des de l’exterior cap a l’interior, des dels filats cap als barracons, des de les portes o finestres cap a les dutxes de gas exterminador. De la mateixa manera, en primera instància, les desfilades nazis acompanyades d’una desenfada partitura de Hanns Eisler tendeixen a la desdramatització i a l’aparent normalitat. Els ulls d’un presoner a la seva arribada al camp –sobre una foto fixa- tornen, tanmateix, a delimitar –com a Van Gogh o a Guernica- l’inici d’una tragèdia. Una tragèdia col·lectiva que Resnais evidencia mitjançant la sistemàtica exhaustivitat que també caracteritzarà Toute la mémoire du monde: els signes d’identificació, les jerarquies militars, l’experimentació mèdica, l’extermini i l’aprofitament industrial de les sabates, cabells, ossos o pell humanes són escrupolosament numerats amb la mateixa fredor que els plans nazis. Per aquest motiu –juntament amb algunes imatges esfereïdores- la sensació d’horror és total.

 

La realitat –com als curtmetratges pictòrics- torna a ser fragmentada però en aquest cas la força dramàtica del detall és indubtablement superior a la del conjunt. No hi ha cap sortida possible. Tot forma part d’un pla al que, Cayrol i Resnais no neguen una possibilitat de fugida, quan “s’aconsegueix exercir la memòria mitjançant els somnis” el present sembla en canvi menys claustrofòbic tot i que cadascun dels barracons, dels rails dels ferrocarrils o dels filats està carregat d’un sòrdid poder evocador de la memòria col·lectiva de l’espectador. En tot cas, el comentari de Cayrol és novament explícit i inequívoc en la seva pregunta sobre qui és responsable de la mort de nou milions de persones que podrien haver augmentat en el cas de que la gespa fos tallada per l’aparició de nous botxins.

 


Riambau, Esteve. La Ciencia y la ficción : El cine de Alain Resnais. Barcelona: Lerna, 1988.