Nous sommes tous encore ici

Nosaltres (dic “nosaltres” ja que el títol del darrer film de Miéville dóna aquest plural en reconeixement a nosaltres, al nostre alleujament) som molts els que ens ha agafat per sorpresa el final de Nous sommes tous encore ici: el soroll de les passes, les pampallugues de les ombres als nocturns i deserts carrers, potser recorda al final deL'Eclisse (Michelangelo Antonioni, 1962). Un abandonament semblant no ens havia arribat des de feia temps al cinema, el temps de mirar el passeig de les ànimes lentes després de la fricció de les veus, l’esmussament dels cossos;  és la posta de Sol, silenci després de tantes paraules. Aquesta experiència –aquesta sorpresa- és més inesperada que el seu impetuós inici, amb la ironia d’un text de Plató difícil de comprendre, abstrets com estàvem pels ulls brillants de Bernadette Lafont (Càl•licles) i la veu d’Aurore Clément (Sòcrates), d’una ridícula preciositat.

I tanmateix, ens podríem trobar en aquesta aspresa de la durada al principi de la pel•lícula la primera etapa d’una construcció temporal original que termina en aquest guany que són, al cap i a la fi, l’intercanvi de barrets i el passeig de les ànimes.  Nosaltres som independents gairebé tant com se’ns demana perquè la directora ha escollit aquest fragment de Gòrgies i no qualsevol altre. I també perquè el diàleg platònic (si preferim L’Ètica a Nicòmac, per exemple) a una pel•lícula farcida de citacions, de noms d’autors i de filosofia –Hannah Arendt, Robert Walser, Julien Green, Adam, Bernanos, Sòcrates, Esquil-, en una paraula en una pel•lícula de textos (més d’un text)- Els orígens del totalitarisme, La rosa, Musset. I tots ens hem preguntat que era el fil vermell entre les diferents parts ; com també quin era l’interès de citar d’una manera tan abundant aquests filòsofs.

Hipòtesi:  la pel•lícula d’Anne-Marie Miéville buscaria encarnar diferents estats d’un “ésser conjunt” en la paraula, com en el discurs, i el material filosòfic i literari servirien per  aquesta recerca que finalment acull l’envelliment d’una parella en el text. El passeig d’aquesta parella seria l’excusa principal, no gens dissimulada (fins i tot abans que Godard vingui a molestar la seva entrada  a una dona que sembla no esperar-lo) de Nous sommes tous encore ici que s’obre als ritmes discordants del jazz i la música clàssica, d’una ciutat travessada a peu i en cotxe. Hipòtesi encara més estrafolària: la literatura, la filosofia –al mateix nivell en el cas present, seguint la voluntat de pensament i paraula de la pel•lícula- seria el material cinematogràfic on es diria quelcom  prou singular sobre el temps de la parella, un “quelcom” en tres parts –hi ha tres a la pel•lícula com a una dissertació, un discurs, com una pel•lícula de dona (Outremer [Brigitte Roüan, 1990]); com en un conjunt pictòric del Renaixement, com en la idea d’una totalitat realitzada, un inici-nus-desenllaç -; tres parts que utilitzen tres formes de text, convoquen tres maneres d’escriure i conseqüentment de lectura, tres temps que marquen finalment  la seva heterogènia més que la seva simetria i ens donen també uns elements sobre la vida conjunta, la divisió de sexes, la paraula a dues bandes.

Giavarni, Laurence. Des textes et des hommes. “Vertigo”, núm. 17 (1997), pàg. 83-86.