Dossier Film (INCLÒS A Anne-Marie Miéville)

Lou n'a pas dit non

La Lou no ha dit pas que no

Fitxa tècnica

Direcció Anne-Marie Miéville
Guió Anne-Marie Miéville
Música Jean-Paul Rosa da Costa
Interpretació Geneviève Pasquier, Marie Bunel, Manuel Blanc, Caroline Micla, Métilde Weyergans
Producció França
Any 1994

Bibliografia

 

- Aude, Françoise. Lou n’a dit pas non. “Positif”, núm. 406 (déc. 1994), pàg- 46-47.

- Bouquet, Stéphane ; Morice, Jacques. Le cinéma à bras-le-corps./ Comment ça va la vie? “Cahiers du Cinéma”, núm. 486 (déc. 1994), pàg. 42-47.

- Loiselle, Marie-Claude ; Euvrard, Janine. Entretien avec Anne-Marie Miéville./ Regagner l'autre rive. “24 Images”, núm. 76 (printemps), pàg. 12-16.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

 

 

D’entrada, aquesta pel·lícula esta situada a l’esfera particular del cinema que requereix concentració i respecte. Molt de respecte, sense cap mena de dubte. La realització de Lou n’a pas dit non es presenta impecable: bellesa lluminària, d’enquadraments, de veus i d’actors. El film sap que és “d’art”. Que haurà de satisfer espectadors dotats d’aquesta “bona voluntat cultural” com en Pierre Bordieu i proveïdor involuntari d’un art d’stablishment.  Sense compungiment però amb un veritable fervor, Mon cher sujet tenia més gràcia. Des del principi, una mare castiga al seu fill (ha trencat un gerro)  posant-li un nom femení. El nen acaba entrant al joc i assumint aquest discurs de culpabilitat i perillosament manipulador.

Congela, la seqüència és implacable. Colpeja més fort que la lítote en forma de doble negació del títol (obtinguda de la correspondència entre Lou Salomé i Rainer Maria Rilke). Més modesta, la seqüència següent és una apòleg sobre el bon ús de la caritat: un pare explica a la seva filla emocionada per un SDF [sans domicile fixe, sense sostre] que no li ha de donar tot, només la meitat de la seva bossa.

 

 

Lou n’a pas dit non recorre a continuació moments decisius de la vida d’aquests dos infants que ja han esdevingut uns adults marcats per les seves “escenes primitives”. El jove és ara un banquer eficaç, però inestable afectivament. Es mou entre diferents companyes i renuncia a passar per la vicaria. Ella oscil·la entre una relació que no la satisfà (el banquer escorredís) i la seva professió que la projecta cap els altres (fa d’assistent telefònica a gent solitària). La problemàtica de la parella és el quid de la proposta de la cineasta que troba la síntesi coreogràfica en un espectacle signat per Jean-Claude Gallotta. La càmera el contempla extensament. La qualitat de la representació dels ballarins, que evoquen totes les fases de l’amor i del desamor, i la seva durada no és jutgen però sí la funció de la seqüència. De la narració actual, la proposta s’eleva a la teoria universalitzant i el passatge es fa malament. Refusada per un sobre dosificació de paraules sentencioses, la banalitat de sobte es pren la revenja. Lou n’a dit pas non sacrifica la vida (i la tendresa) en una temptativa de filosofar que no és incompatible amb el cinema, però que no es pot permetre ignorar el temible efecte de la realitat.

 

Aude, Françoise. Lou n’a dit pas non. “Positif”, núm. 406 (déc. 1994), pàg- 46-47.