Le livre de Marie

La relació de Le Livre de Marie amb la pel•lícula de Godard, Je vous salue, Marie, s’ha debatut entre els crítics. Tot i que Godard sempre ha mantingut que la pel•lícula de Miéville ha de ser avaluada independentment (tot i que totes dues pel•lícules apareixen a la mateixa edició de dvd) i que ambdues van ser concebudes, escrites i filmades per separat. En el moment de l’estrena del film de Godard, la majoria desconeixia Le Livre de Marie ; a una crítica de Je vous salue, Marie David Denby va descriure la pel•lícula de Miéville com “un curt precedent sense relació amb la pel·lícula”.

Le Livre de Marie ofereix el llibre “perdut” sobre la història de la infància de Marie. A l’inici de la pel•lícula, els pares de Marie discuteixen en absència dels nens i acorden una separació. La petita Marie s’assabenta de la separació i s’esforça en adaptar-se a la nova vida d’anades i tornades entre les cases dels seus pares.

A ella li agrada fer collages amb fragments de poesia, música o discursos científics i els fa servir per comentar el món que l’envolta. Al final de la pel·lícula, la mare de Marie es dirigeix a una cita a un nou noi. Asseguda davant d’un ou passat per aigua, Marie canta diferents cançonetes i dites populars que utilitzen la paraula ou (com “tu no pots fer una truita sense trencar un ou”).  En un gest de resignació, trenca l’ou donant-li un naixement figurat a Je vous salue, Marie que comença immediatament després.

Tàctica i joc

A diferència de la pel·lícula de Godard, Le Livre de Marie ens ofereix una intervenció explícita del miracle, suggerint que Miéville està menys interessada en el contingut del mite cristià que en l’ús de la idea del propi mite com una mena específica d’estructura narrativa coneguda per l’espectador abans de que es desenvolupi la pel·lícula. El mite s’ha d’entendre en aquest context com una narració escrita sobre pedra, redactat en la inevitabilitat. Contra el format establert del mite de Maria, Miéville planteja la nena Marie fent pràctiques de collage (a vegades bricolatge): durant tota la pel·lícula, la nena mostra una tendència a apropiar-se fragments textuals i objectes disponibles per crear esquemes juxtaposicionats que tenen una mirada crítica. Aquestes pràctiques de collage i bricolatge són contràries als termes oficials del mite de la mare de Déu, la nena esdevé una mena de tàctica cultural llur maniobres ludico-creatives sorgeixen contra el mite patriarcal que tracta de frenar-la. Le Livre de Marie s’erigeix com una preqüela, la commoció de la qual deriva no només nivell diegètic del film, que descriu una nena lluitant per comprendre els termes del divorci, sinó també en un nivell més extradiegètic, on l’espectador se n’adona que tot i que la nena exerceixi la seva curiositat i juga a un joc textual, ella és gradualment absorbida pels termes confinats del mite patriarcal.

En els seus respectius enfocaments estilístics al mite marià, les pel·lícules de Miéville i Godard mantenen una relació inversa entre ells. Mentre que Je vous salue, Marie té diferents dispositius de discontinuïtat i Godard s’adhereix molt estretament al contingut i a la trajectòria narrativa del mite marià.  Miéville opta per un estil visual força senzill tot inventant completament una nova història sobre la infància de Maria. Aquesta invenció permet a Miéville utilitzar la separació dels pares com estructura fundacional on construir un seguit de nivells crítics: Le Livre de Marie subtilment ens narra les difícils relacions de la nena amb la família (un nivell social i realista); la tensa relació entre la Verge Maria i la trinitat masculina i l’Església oficial (un nivell que inclou mite religiós i institucions) ; i la relació creativa entre Miéville i Godard (un nivell auto reflexiu).

La primera aparició de Marie posa en relleu les seves habilitats en les citacions i destreses de bricolatge que marquen el seu estatus de mediadora en les disputes dels seus pares.  Marie s’introdueix a la pel·lícula literalment trencant una conversa entre el seus pares, que té lloc a taula durant el sopar.  Aquesta interrupció forma part d’un discurs clínic d’una operació ocular, i Marie agafa aliments per demostrar-ho: talla una poma i posa una nou a dins, informant els seus pares que intenta representar un ull i la seva pupil·la, que es diu que flota al líquid de l’ull. Marie acompanya aquesta demostració amb una lectura científica que tipifica la seva tendència de tallar i barrejar discursos masculins i femenins: ella compara l’ull/poma amb els ulls “ferits” del seu pare (els seus ulls estan tapats per unes ulleres de sol durant la discussió); la seva descripció també compara l’estat de les pupil·les flotant amb la d’un fetus que flota al ventre de la mare.

Erb, C. The Madonna's reproduction(s): Miéville, Godard, and the figure of Mary. “Journal of Film and Video”, vol. 45, núm. 4 (Winter 1993), pàg. 40-56.