Dossier Film (INCLÒS A Easy Riders, Raging Bulls)

The Last Picture Show

L'última projecció

Fitxa tècnica

Direcció Peter Bogdanovich
Guió Peter Bogdanovich, Larry McMurtry (Novel·la: Larry McMurtry)
Música Phil Harris, Johnny Standley, Hank Thompson
Fotografia Robert Surtees
Interpretació Timothy Bottoms, Jeff Bridges, Cybill Shepherd, Ben Johnson
Producció Estats Units
Any 1971

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Allombert, Guy. The last picture show. “Image et Son”, núm. 261 (mai 1972), pàg. 126-127.
  • Bell, James. Getting the picture. “Sight & Sound”, vol. 21, núm. 5 (May 2011), pàg. 11.
  • Braucourt, Guy. La dernière séance. “Ecran”, núm. 6 (juin 1972), pàg. 59-60.
  • Caicedo, A. La última película. “Hablemos de Cine”, vol. 9, núm. 65 (1973), pàg. 34-36.
  • Dawson, Jan. The Last Picture Show. “Sight & Sound”, vol. 41, núm. 2 (Spring 1972), pàg. 107-108.
  • Gerlach, J. The last picture show' and one more adaptation. “Literature/Film Quarterly”, vol. 1, núm. 2 (Spring 1973), pàg. 161-166.
  • Giacci, Vittorio. Peter Bogdanovich. San Sebastián: Festival Internacional de Cine de San Sebastián ; Madrid: Filmoteca Española, DL 1997.
  • Heredero, Carlos Fernández. La última película / Texasville (Bogdanovich, 1971/1990). “Caimán Cuadernos de Cine”, núm. 30 (sept. 2014), pàg. 27.
  • Jeancolas, F. La dernière séance. “Jeune Cinéma”, núm. 64 (juil.-août 1972), pàg. 48.
  • Jordan, Isabelle. La dernière séance. “Positif”, núm. 139 (juin 1972), pàg. 65-66.
  • The Last great American picture show: new Hollywood cinema in the 1970s. Thomas Elsaesser, Alexander Horwath, Noel King (ed.). Amsterdam: Amsterdam University Press, cop. 2004.
  • The Last picture show (DVD). Madrid: Sony Pictures, cop. 2006.
  • The Last Picture Show: a study in black and white. “American Cinematographer”, vol. 53, núm. 1 (Jan. 1972), pàg. 52-55, 100-104.
  • Lightman, Herb A. Photography for The last picture show. “American Cinematographer”, vol. 80, núm. 3 (Mar. 1999), pàg. 154-156.
  • McReynolds, Douglas J. Alive and well: western myth in western movies. “Literature/Film Quarterly”, vol. 26, núm. 1 (Jan. 1998), pàg. 46-52.
  • Pulleine, Tim. The Last Picture Show. “Film Quarterly”, vol. 25, núm. 3 (Spring 1972), pàg. 59.
  • Willson, R. Which is the real 'Last picture show'? “Literature/Film Quarterly”, vol. 1, núm. 2 (Spring 1973), pàg. 167-169.

 

 

The Last Picture Show és una revisió crítica del mite i la seva funció afirmativa i compensadora. I com el mite americà es perpetua sobretot a través de la imatge cinematogràfica, és aquest mateix mitjà el que empra Bogdanovich per tractar d'introduir alguns canvis. En fer recaure tota la importància sobre la imatge, en realitat aconsegueix, a través d'aquesta mateixa imatge, una crítica de la imatge i del seu sentit. De fet, escomet una inversió estructural ideològica-lingüística (l'ús "invertit" de la cita és el símptoma més obvi): substitueix la relació realitat/cinema, que postula el llenguatge tradicional, per la relació cinema/realitat. No se serveix d'una realitat determinada per tornar a proposar-la, mitificada, en una pel•lícula; és el cinema, el cinema que crea el mite, el mitjà per arribar a la realitat.

I en The Last Picture Show, més enllà de l'adulteració del mite, aquesta es representa a través de la desolació de les coses petites. La història d'aquesta petita ciutat provincial, pels qui vulguin descriure-la fos del context del "mite" i desitgin situar-la més prop de la realitat, no és més que una trista crònica d'adúlters patètics, intrigues juvenils banals, insatisfaccions conjugals, cites fugaces i clandestines. Però Bogdanovich no és un moralista, i el seu propòsit no és presentar un nou Peyton Place, sinó traçar un ombrívol panorama de fracàs individual i col•lectiu, de autoengany i futilitat, que els residents de la ciutat (els joves amb els “tocamements” al cinema o a les festes, els adults amb les seves "relacions il•lícites") tracten de pal•liar amb una ansiosa cerca de satisfacció sexual que acaba revelant-se corno causa d'una crisi ulterior.

En Anarene no existeixen sortides ni alternatives, ni cap convicció, excepte el desig d'eliminar a qualsevol preu la sensació d'aclaparadora monotonia, però fins i tot això resulta impossible ("Aquí tot és pla, es mor una d'avorriment. Tot es torna avorrit quan ho has fet unes quantes vegades", diu la mare de Jacy). Els versos del poeta romàntic John Keats ("La bellesa és veritat, i la veritat bellesa"), llegits a una classe distreta, contrasten amb una realitat tan diferent que resulten incomprensibles (John Keats, Ode on a Grecian Urn, 1820: "La bellesa és veritat, i la veritat bellesa; Això és tot el que sabem a la terra i el que necessitem saber").

 

The Last Pivture Show (Peter Bogdanovic, 1971)

 

L'única via de fuita d'aquest aïllament existencial és a l'abast dels adults, refugiar-se en la nostàlgia del record. (els joves no tenen ni tan sols aquest consol, estan perduts i sense un passat, com la població on viuen).És pertinent recordar que Bogdanovich no es complau en aquesta nostàlgia; la senten els seus personatges però no ell. En comptes d'això, la mostra com el símptoma definitiu d'un fracàs existencial.
L'única persona que duu a terme una acció concreta en comptes de buscar consol en els records és Ruth, l'esposa del professor de bàsquet. La seva relació amb Sonny li dóna la il•lusió de tornar a sentir-se jove i desitjable però, després del sentiment inicial de felicitat, delicadament representat pel director, no aconsegueix alleujar la seva situació. Si es pot trobar en aquesta unió, enmig de la ruïna generalitzada, una espurna positiva que neix d'un acte de solidaritat, caldria veure-ho certament en la imatge de Ruth i Sonny junts, agafats de la mà, després que el noi torni a ella quan acaba la seva curta relació amb Jacy. Queda una seqüència esplèndida, desesperada, que, en un llarg fos encadenat amb una panoràmica de la ciutat, transmet tota l'angoixa i el temor de la solitud; simbolitza un món que no sabent gens de la seva destinació, es resigna i es rendeix a ell.

La pel•lícula enfronta i inverteix els dos temes fonamentals del cinema de Hollywood, la "respectabilitat de la moral burgesa" i el "mite de la Frontera", exemplificats tots dos cinematogràficament (el cinema dins del cinema) per les dues pel•lícules que es projecten en el Royal: Father of the Bride (Vincente Minnelli, 1950) i Red River (Howard Hawks, Arthur Rosson, 1948) (en aquest cas, les cites cinematogràfiques no evoquen noms sinó seqüències: assumeixen l'aparença de "cinema", són imatges en moviment.) The Last Picture Show empra dos gèneres per tornar-los a avaluar: la comèdia sentimental i el western. En l'origen del mite de l'Oest es troba la imatge afirmativa i "paternal" de l'heroi, en el mite de la comèdia està la dimensió familiar amb els seus valors petit-burgesos. Els dos títols triats tenen en comú el tema de la relació pare/fill com a emblema d'una societat en ascens, que extreu la seva força de la seva homogeneïtat, segura de la continuïtat dels seus valors ètics.

 


Giacci, Vittorio. Peter Bogdanovich. San Sebastián: Festival Internacional de Cine de San Sebastián ; Madrid: Filmoteca Española, DL 1997.