The Last Picture Show

The Last Picture Show és una revisió crítica del mite i la seva funció afirmativa i compensadora. I com el mite americà es perpetua sobretot a través de la imatge cinematogràfica, és aquest mateix mitjà el que empra Bogdanovich per tractar d'introduir alguns canvis. En fer recaure tota la importància sobre la imatge, en realitat aconsegueix, a través d'aquesta mateixa imatge, una crítica de la imatge i del seu sentit. De fet, escomet una inversió estructural ideològica-lingüística (l'ús "invertit" de la cita és el símptoma més obvi): substitueix la relació realitat/cinema, que postula el llenguatge tradicional, per la relació cinema/realitat. No se serveix d'una realitat determinada per tornar a proposar-la, mitificada, en una pel•lícula; és el cinema, el cinema que crea el mite, el mitjà per arribar a la realitat.

I en The Last Picture Show, més enllà de l'adulteració del mite, aquesta es representa a través de la desolació de les coses petites. La història d'aquesta petita ciutat provincial, pels qui vulguin descriure-la fos del context del "mite" i desitgin situar-la més prop de la realitat, no és més que una trista crònica d'adúlters patètics, intrigues juvenils banals, insatisfaccions conjugals, cites fugaces i clandestines. Però Bogdanovich no és un moralista, i el seu propòsit no és presentar un nou Peyton Place, sinó traçar un ombrívol panorama de fracàs individual i col•lectiu, de autoengany i futilitat, que els residents de la ciutat (els joves amb els “tocamements” al cinema o a les festes, els adults amb les seves "relacions il•lícites") tracten de pal•liar amb una ansiosa cerca de satisfacció sexual que acaba revelant-se corno causa d'una crisi ulterior.

En Anarene no existeixen sortides ni alternatives, ni cap convicció, excepte el desig d'eliminar a qualsevol preu la sensació d'aclaparadora monotonia, però fins i tot això resulta impossible ("Aquí tot és pla, es mor una d'avorriment. Tot es torna avorrit quan ho has fet unes quantes vegades", diu la mare de Jacy). Els versos del poeta romàntic John Keats ("La bellesa és veritat, i la veritat bellesa"), llegits a una classe distreta, contrasten amb una realitat tan diferent que resulten incomprensibles (John Keats, Ode on a Grecian Urn, 1820: "La bellesa és veritat, i la veritat bellesa; Això és tot el que sabem a la terra i el que necessitem saber").

L'única via de fuita d'aquest aïllament existencial és a l'abast dels adults, refugiar-se en la nostàlgia del record. (els joves no tenen ni tan sols aquest consol, estan perduts i sense un passat, com la població on viuen).És pertinent recordar que Bogdanovich no es complau en aquesta nostàlgia; la senten els seus personatges però no ell. En comptes d'això, la mostra com el símptoma definitiu d'un fracàs existencial.
L'única persona que duu a terme una acció concreta en comptes de buscar consol en els records és Ruth, l'esposa del professor de bàsquet. La seva relació amb Sonny li dóna la il•lusió de tornar a sentir-se jove i desitjable però, després del sentiment inicial de felicitat, delicadament representat pel director, no aconsegueix alleujar la seva situació. Si es pot trobar en aquesta unió, enmig de la ruïna generalitzada, una espurna positiva que neix d'un acte de solidaritat, caldria veure-ho certament en la imatge de Ruth i Sonny junts, agafats de la mà, després que el noi torni a ella quan acaba la seva curta relació amb Jacy. Queda una seqüència esplèndida, desesperada, que, en un llarg fos encadenat amb una panoràmica de la ciutat, transmet tota l'angoixa i el temor de la solitud; simbolitza un món que no sabent gens de la seva destinació, es resigna i es rendeix a ell.

La pel•lícula enfronta i inverteix els dos temes fonamentals del cinema de Hollywood, la "respectabilitat de la moral burgesa" i el "mite de la Frontera", exemplificats tots dos cinematogràficament (el cinema dins del cinema) per les dues pel•lícules que es projecten en el Royal: Father of the Bride (Vincente Minnelli, 1950) i Red River (Howard Hawks, Arthur Rosson, 1948) (en aquest cas, les cites cinematogràfiques no evoquen noms sinó seqüències: assumeixen l'aparença de "cinema", són imatges en moviment.) The Last Picture Show empra dos gèneres per tornar-los a avaluar: la comèdia sentimental i el western. En l'origen del mite de l'Oest es troba la imatge afirmativa i "paternal" de l'heroi, en el mite de la comèdia està la dimensió familiar amb els seus valors petit-burgesos. Els dos títols triats tenen en comú el tema de la relació pare/fill com a emblema d'una societat en ascens, que extreu la seva força de la seva homogeneïtat, segura de la continuïtat dels seus valors ètics.

Giacci, Vittorio. Peter Bogdanovich. San Sebastián: Festival Internacional de Cine de San Sebastián ; Madrid: Filmoteca Española, DL 1997.