Dossier Film (INCLÒS A Terry O'Neill)
Funny Face, mostrarà a Donen en la seva quintaessencia: el film que no es pot explicar, sinó que s’ha de veure. El guió (criticat en el seu moment en certs sectors per la seva sàtira al que era l’existencialisme i els seus seguidors), és el peu per a una explosió vital de les imatges i aquestes són el peu per a una explosió total dels sentits: la vista i l’oïda es barregen plenament amb els colors, en la música i en aquesta altra dimensió intransmissible que és la presència de Fred Astaire, Audrey Hepburn i Kay Thompson. Dins de tot el seu gairebé melancòlic romanticisme, Funny Face deixa una sensació de plaer tan immensa que és impossible expressar-la en paraules.
En paraules de Stanley Donen: “El plaer és bell. Si aquesta pel·lícula provoca plaer és gràcies a George Gershwin (compositor) i a Astaire i a Hepburn, i és del plaer de l’experiència d’allò que vol parlar. Funny Face parla d’aquella noia que es pensa que ha de ser seria i canviar el món i la pel·lícula diu que no, que hi ha plaer en el color i en el ball i la música i en menjar i en viure i en mirar objectes que són bells per ells mateixos. En tot això hi ha alegria i plaer. D’això es tracta, i no pots trobar a ningú que representi millor això que Fred Astaire. Això és el que a la gent li agrada anomenar “segona lectura” d’una pel·lícula: no es tracta d’una noia intel·lectual que es converteix en model, sinó d’algú que li obre els ulls a l’alegria de viure.
Com diria Miguel Rubio en l’article “Donen o la metafísica del xampany”, “per a gaudir de la seva obra s’ha d’estimar la vida, sentir-se a gust amb el món” i fins aquell moment, el cinema de Donen era una experiència sensual, alegre, un himne de vitalitat que ens parla del corpori fent-nos sentir eteris, que ens permetia gaudir de la fantasia del cinema sense parar-nos cap parany més que senyalar les vies a través de les quals s’arriba al gaudi. Fins i tot anys més tard diria: “Si no es juga en la vida, no es pot gaudir de cap alegria. El món és un terreny de joc. S’ha de jugar i transformar la vida en un joc. Tot és divertit, o hauria de ser-ho”.
Frugone, Juan Carlos. Stanley Donen... y no fueron tan felices. Valladolid: Semana Internacional de Cine de Valladolid, 1989.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema