Dossier Film (INCLUIDO EN Terry O'Neill)

Funny Face

Una cara con ángel

Fitxa tècnica

Direcció Stanley Donen
Guió Leonard Gershe
Música Adolph Deutsch, Roger Edens
Fotografia Ray June
Interpretació Audrey Hepburn, Fred Astaire, Kay Thompson, Michel Auclair
Producció Estats Units
Any 1957

La crítica diu

 

Funny Face, mostrarà a Donen en la seva quintaessencia: el film que no es pot explicar, sinó que s’ha de veure. El guió (criticat en el seu moment en certs sectors per la seva sàtira al que era l’existencialisme i els seus seguidors), és el peu per a una explosió vital de les imatges i aquestes són el peu per a una explosió total dels sentits: la vista i l’oïda es barregen plenament amb els colors, en la música i en aquesta altra dimensió intransmissible que és la presència de Fred Astaire, Audrey Hepburn i Kay Thompson. Dins de tot el seu gairebé melancòlic romanticisme, Funny Face deixa una sensació de plaer tan immensa que és impossible expressar-la en paraules.

 

 

En paraules de Stanley Donen: “El plaer és bell. Si aquesta pel·lícula provoca plaer és gràcies a George Gershwin (compositor) i a Astaire i a Hepburn, i és del plaer de l’experiència d’allò que vol parlar. Funny Face parla d’aquella noia que es pensa que ha de ser seria i canviar el món i la pel·lícula diu que no, que hi ha plaer en el color i en el ball i la música i en menjar i en viure i en mirar objectes que són bells per ells mateixos. En tot això hi ha alegria i plaer. D’això es tracta, i no pots trobar a ningú que representi millor això que Fred Astaire. Això és el que a la gent li agrada anomenar “segona lectura” d’una pel·lícula: no es tracta d’una noia intel·lectual que es converteix en model, sinó d’algú que li obre els ulls a l’alegria de viure.

Com diria Miguel Rubio en l’article “Donen o la metafísica del xampany”, “per a gaudir de la seva obra s’ha d’estimar la vida, sentir-se a gust amb el món” i fins aquell moment, el cinema de Donen era una experiència sensual, alegre, un himne de vitalitat que ens parla del corpori fent-nos sentir eteris, que ens permetia gaudir de la fantasia del cinema sense parar-nos cap parany més que senyalar les vies a través de les quals s’arriba al gaudi. Fins i tot anys més tard diria: “Si no es juga en la vida, no es pot gaudir de cap alegria. El món és un terreny de joc. S’ha de jugar i transformar la vida en un joc. Tot és divertit, o hauria de ser-ho”.

 

Frugone, Juan Carlos. Stanley Donen... y no fueron tan felices. Valladolid: Semana Internacional de Cine de Valladolid, 1989.
 

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Una Cara con ángel (Funny Face)(DVD). Madrid: Paramount Home Entertainment, DL 2007.
  • Frugone, Juan Carlos. Stanley Donen... y no fueron tan felices. Valladolid: Semana Internacional de Cine de Valladolid, 1989.
  • Funny Face. En Hillier, Jim ; Pye, Douglas. 100 film musicals. London: British Film Institute, 2011. Pàg. 73-75.
  • Hackl, Alfons. Fred Astaire and his work. London: Literary Services & Production, cop. 1970.
  • Heatley, Michael. Audrey Hepburn. Barcelona: Libros Cúpula, 2012.
  • Legrand, Gérard. Funny face. Une étoile était née. “Positif”, núm. 329-330, (juil-aôut, 1988), pàg. 109-110.
  • Philippe, Pierre. Drôle de frimousse. “Cinéma”, núm. 23 (déc. 1957), pàg. 107-108.
  • Spoto, Donald. Audrey Hepburn. Barcelona: Lumen, 2006.
  • Vermilye, Jerry. The Complete films of Audrey Hepburn. Secaucus, N.J : Carol Publishing Group, 1997.