Dr. Strangelove: or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb

Sis anys abans d'iniciar el rodatge de Dr. Strangelove, or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb, Kubrick ja s'interessava pels problemes inherents a la carrera de les armes nuclears, havia llegit més de setanta llibres sobre el tema del control i la lluita nuclear i estava subscrit a Aviation Week i al Bulletin of the Atomic Scientists. Després de llegir la novel•la de Peter Bryant, Red Alert (A Anglaterra: Two Hours to Doom), va pensar que havia trobat la base per a un film seriós sobre el desencadenament accidental d'una guerra nuclear i va adquirir els drets cinematogràfics. Però mentre treballava en l'adaptació, va descobrir que les millors idees que se li ocorrien resultaven realment risibles: "Com podria el president d'Estats Units demanar al premier rus que derroquès avions nord-americans?", es preguntava. "Sembla una cosa ridícula."  No obstant això, aquestes situacions aparentment ximples i absurdes van ser les més vàlides respecte del problema real: "Després de tot, podia haver-hi res més absurd que la idea mateixa de dues megapotències disposades a exterminar a tota la raça humana a causa d'un accident fortuït, condimentada amb divergències polítiques que dins de cent anys semblaran tan insensates com ens resulten avui els conflictes teològics de l'Edat Mitjana?"

Finalment, Kubrick va escriure la història com una comèdia de malson, utilitzant en to de broma les paradoxes letals d'una guerra accidental. Va concebre la majoria dels tocs d'humor sota la forma d'actes grotescs. Els personatges tracten de comportar-se normalment enmig d'un malson: el primer ministre rus oblida el número de telèfon de les casernes del seu Estat Major i suggereix al president nord-americà que provi la informació d’Omsk, o la renúncia d'un oficial nord-americà a trencar una màquina de Coca-cola amb la finalitat d'aconseguir canvi per telefonar al President sobre la crisi, a causa del seu condicionament respecte de la cura de la propietat privada. Kubrick va produir i va dirigir (per fi el control total!) Dr Strangelove en els estudis Shepperton, situats als afores de Londres, perquè Peter Sellers estava tramitant el seu divorci i no podia deixar el país per un període perllongat. Per seleccionar l'elenc va fer un esquema amb els detalls de cada personatge, va fer una llista dels actors coneguts que al seu parer podrien ajustar-se als respectius personatges, va esbrinar si estaven disponibles, va investigar com treballarien junts i va acabar adjudicant tres papers a Peter Sellers.

El director no va sol•licitar cap ajuda del Departament de Defensa d'Estats Units. La cabina de vol simulada del B-52, que va costar cent mil dòlars, es va basar en una sola foto oficial publicada en una revista d'aviació anglesa. La majoria de les preses de l'intrèpid B-52 es van simular amb un model de tres metres de llarg i una superfície mat mòbil, a un cost de 600 dòlars cadascun. Kubrick va deixar que Peter Sellers improvisés escenes senceres, millorant o modificant els seus personatges, creats sense cap mena de dubte pensant en l'actor: el discret oficial de la RAF, l'ex científic nazi i el president stevensonià. Sellers tendia a realitzar molt bé una presa, mai igualada, mentre que George C. Scott mantenia un bon nivell uniforme en les seves escenes, presa rere presa. Scott va comentar a propòsit de la personalitat de Kubrick: "No hi ha dubte que és l'home que està al comandament, però és tan modest i cortès que resulta impossible sentir-se ofès amb ell". El control de Kubrick sobre Dr. Strangelove... es va estendre fins a la versió final per a l'estrena. Va dedicar diverses setmanes a projectar la pel•lícula amb i sense públic, tractant sempre de veure-la des d'una nova perspectiva. Finalment, va suprimir l'escena final en què a l'interior de la gran Sala de Guerra del Pentàgon, recoberta de plàstics foscos i silici, russos i nord-americans lliuren una refrega descomunal amb pastissos de crema, sota els lluents mapes, plànols i diagrames: l'escena semblava de massa farsa i desentonava amb la resta. Resumint les seves opinions sobre la realització de Dr. Strangelove... Kubrick va expressar: "El realitzador ha d'interessar-se realment per un projecte —estimar-ho, fins i tot— per seguir amb ell i mantenir l'interès durant les interminables hores en què s'enfonsa en la rutina".

Kagan, Norman. El Cine de Stanley Kubrick. Buenos Aires: Marymar, 1974.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Aguilera, Christian. Stanley Kubrick: una odisea creativa. Barcelona: Dirigido, 1999.
• Bourguignon, Thomas. Dr. Folamour, Ou Comment j'Ai Appris à Ne Plus m'En Faire Et à Aimer Le Bombe. Fin De Partie, Fin Du Monde. “Positif” núm. 439 (sept. 1997), pàg. 77-81.
• Carbonnier, Alain. Docteur Folamour. “Cinéma”, núm. 322 (sept. 1985), pàg. 5.
• Castro, Antonio. Teléfono Rojo?: Volamos Hacia Moscú. “Dirigido por”, núm. 323 (mayo 2003), pàg. 43-44.
• Cohn, Bernard. Docteur Folamour. “Positif”, núm. 64-65 (oct. 1964), pàg. 130-133.
• Dadoun, Roger. Docteur Folamour. Kubrick Incorporating. “Positif”, núm. 464 (oct. 1999), pàg. 117-120.
• Dr. Strangelove: or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb."Monthly Film Bulletin”, vol. 31, núm. 360 (1964), pàg. 19.
• Gelmis, Joseph. Stanley Kubrick. Un Film Doit Être Une Illumination. “Positif”, núm. 464 (oct. 1999), pàg. 11-22.
• Germa, Élizabeth. Ordres Destructeurs, Désordres De Guerre: L'Armée Chez Stanley Kubrick.  “CinémAction”, núm. 113 (2004), pàg. 199-207.
• Heuring, David. Post Focus: Restoring "Dr. Strangelove" at 4K. “American Cinematographer”, vol. 88, núm. 2 (Feb. 2007), pàg. 90-92.
• Hoberman, J. When Dr no Met Dr Strangelove. “Sight & Sound”, vol. 3, núm. 12 (Dec. 1993), pàg. 16-21.
• Kagan, Norman. El Cine de Stanley Kubrick. Buenos Aires: Marymar, 1974.
• Kirshner, Jonathan. Subverting the Cold War in the 1960s: Dr. Strangelove, the Manchurian Candidate, and the Planet of the Apes. “Film & History”, vol. 31, núm. 2 (2001), pàg. 40-44.
• Lamm, R. Can we Laugh at God? Apocalyptic Comedy in Film. “Journal of Popular Film and Television”, vol. 19, núm. 2 (1991), pàg. 81-90.
• Lasagna, Roberto ; Zumbo, Saverio. I Film di Stanley Kubrick. Alessandria: Falsopiano, 1997.
• Macnab, Geoffrey. Will it Dress? “Sight & Sound”, vol. 9, núm. 9 (Sept. 1999), pàg. 63-64.
• Marinone, Isabelle. La Fleur à La Caméra: Le Cinéma Fantastique Et De Science-Fiction Classique Désarmé. “CinémAction” núm. 113 (2004), pàg. 217-225.
• Milne, Tom. Dr. Strangelove. “Sight and Sound”, vol. 33, núm. 1 (Winter, 1963), pàg. 37.
• Riambau, Esteve. Stanley Kubrick. Madrid: Cátedra, cop. 1999.
• Roddick, Nick. Dr Strangelove's America.”Sight and Sound”, vol. 8, núm. 5 (May 1998), pàg. 33.
• Salvador Marañón, Alicia. Cine, literatura e historia: novela y cine: recursos para la aproximación a la historia contemporánea. Madrid: Ediciones de la Torre, 1997.
• Stanley Kubrick's "Dr. Strangelove. “Sight and Sound”, vol. 32, núm. 3 (Summer, 1963), pàg. 128.
• Stillman, Grant B. Two of the MADdest Scientists: Where Strangelove Meets Dr. no; Or, Unexpected Roots for Kubrick's Cold War Classic. “Film History”, vol. 20, núm. 4 (2008), pàg. 487-500.
• Telefóno rojo ¿Volamos hacia Moscú? (Dr. Strangelove...)(DVD). Madrid: Columbia Tristar, cop. 2001.
• Walker, Alexander. Stanley Kubrick dirige. Madrid: Taller de ediciones Josefina Betancor, 1975.
• Williams, David E. High-Key Highlights.”American Cinematographer”, vol. 87, núm. 2 (Feb. 2006), pàg. 56-67.
• Wolfe, G. K. 'Dr. Strangelove, Red Alert', and Patterns of Paranoia in the 1950's. “Journal of Popular Film and Television” núm. 1 (1976), pàg. 3-17.