Andrei Rublev

El guió d'Andrei  Rublev escrit per Andrei  Tarkovski, en col•laboració amb Andrei Kontxalosvski, té un valor i un alè poètic afegit que ho fa mereixedor de ser conegut per si mateix, a més de la valuosa ajuda que suposa poder confrontar-lo amb la contemplació de la pròpia pel•lícula. El primer que crida l'atenció en la seva comparació és sense cap mena de dubte la diferència de capítols: catorze del guió enfront de nou de la pel•lícula, de manera que qui hagi vist primer el film, no reconeixerà l'inici del guió.  Com pot observar-se, tant el guió com la pel•lícula final no es proposen una reconstrucció historicista de la vida d’Andrei  Rublev. Aquest, fins i tot no surt en molts moments del relat fílmic, com succeeix també en el guió. És més, en la pel•lícula hem d'esperar fins al segon bloc —«El Bufó»— perquè se'ns presenti a Andrei i als seus dos companys. El fet que se sàpiguen poques coses sobre la vida de Rubliov li va permetre a Tarkovski una gran llibertat d'acció des del principi. Com ha confessat en alguna entrevista, això va ser d'una importància primordial. Tot ha estat inventat, però té a la base una profunda i exhaustiva documentació sobre l'època de les grans icones russes.

El cineasta acostuma a citar a Pável Florenski i la seva perspectiva invertida, en referència al fet que quan sorgeix un art nou –en aquest cas el cinema–, ho fa com a resultat d'una mena de «necessitat» espiritual o de raó vital. La tesi de Florenski és que la perspectiva invertida de les icones russes, s'ha cregut tòpicament que era deguda al desconeixement que els seus autors tenien de les lleis de la perspectiva geomètrica, descobertes i desenvolupades pels artistes del Quattrocento –entre d’altres Leone Battista Alberti (1404-1472)– i rebudes pel Renaixement italià. Possiblement el propi Rubliov va estar a Venècia i de ben segur va tenir l'oportunitat de saber de les preocupacions teòriques d'aquells artistes. El que passa més aviat, a causa d'aquesta distorsió de la perspectiva amb l'ús d'aquesta altra perspectiva, és que amb ella es podia «penetrar en la realitat intangible de les coses, en l'estructura invisible de la seva realitat metafísica».

Tarkovski és un cineasta que com Dreyer, Rossellini o Bresson, ha reflexionat sobre l'especificitat del seu art i posseeix una estètica pròpia d'aquest, que ha començat a desenvolupar després dels temptejos de la seva primera pel•lícula: Ivanovo detstvo (1962), i que ha acabat, després de la seva última obra —Offret (1986)—, en un preciós llibre d'obligada lectura per qui desitgi endinsar-se en la contemplació de les seves pel•lícules: Esculpir en el tiempo: reflexiones sobre el arte, la estética y la poética del cine. En aquest sentit, els pressupostos estètics de Tarkovski, tan units a l'ètic, a la cerca de la veritat, a la passió per l'absolut i el sacrifici que això suposa fins a arribar a aquesta simplicitat i fondària d'icones com La Trinitat, tan bellament evocats en el final de la seva pel•lícula, reverteixen sens dubte i s'expressen en les eleccions estètiques, tant del sistema estilístic com del narratiu d'aquesta.

Ho ha expressat amb tota franquesa: “des de la nit dels temps, abans fins i tot que l'home se sentís com a tal, ja hi havia un impuls de crear quelcom on el creador havia estat creat. «L'art és una oració». «L'art, l'hi repeteixo —li diu al seu entrevistador— és una forma d'oració. L'home no viu més que per la seva oració»; una «oració d'una altra manera que la utilitzada pels fidels en una catedral». En l'entrada del seu diari del 5 de setembre de 1970, afirma: «Religió, filosofia, art —aquests tres pilars sobre els quals ha descansat el món— van ser inventats per l'home per condensar simbòlicament la idea d'infinit». I no una altra cosa és el recorregut iniciàtic d’Andrei Rublev al llarg del relat, com la pròpia obra cinematogràfica de l'altre Andrei, sinó una permanent nostàlgia d'infinit, el camí cap a una revelació, en commoure's i purificar-se en ell la seva interioritat més profunda. Com en el temps evocat en el guió i en la pel•lícula, també en el nostre —el de l'apoteosi de la cultura de masses— es tanca a l'home la via que porta a les qüestions fonamentals de l'existència, on pot prendre's consciència que som éssers espirituals, veritable mutilació de l'ànima que sembla fer perdre l'oïda pel bell i l'etern.

Tarkovski, Andrei. Andréi Rubliov: el guión literario. Salamanca: Sígueme, 2006.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Amengual, Barthélémy. Allégorie et Stalinisme dans quelques films de l'est. "Positif", núm. 146 (janv. 1973), pàg. 56-57.
• Andrei Rublev (DVD). [S.l.]: The Criterion Collection, cop. 1998.
• Baecque, Antoine de. Andrei Tarkovski. Paris: L'Étoile: Cahiers du cinéma, 1989.
• Bird, Robert. Andrei Rublev. London: British Film Institute, 2004.
• Capanna, Pablo. Andrei Tarkovski: el ícono y la pantalla. Buenos Aires: Ediciones de la Flor, cop. 2003.
• Carrera, Pilar. Andrei Tarkovski: la imagen total. Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica, 2008.
• Chion, Michel. Andrei Tarkovski. [Madrid]: Diario El País, cop. 2007.
• Dalle Vacche, Angela. Cinema and painting: how art is used in film. London: Athlone, 1996.
• Efird, Robert. Andrei Rublev: transcendental style and the creative vision. "Journal of Popular Film and Television", vol. 35, núm. 2 (Summer 2007), pàg. 86-93.
• García Tsao, Leonardo. Andrei Tarkovski. Guadalajara, México : Universidad de Guadalajara, 1988.
• Giavarini, Laurence. Andrei Roublev, un film de Russie. "Cahiers du Cinéma", núm. 450 (déc. 1991), pàg. 58-60.
• Ivancic, Tamara. Andrei Rubliov d'Andrei Tarkovski : conversa amb Rafael Argullol. “Nexus”, núm.  2 (des. 2001), pàg. 38-54.
• Kovàcs, Bàlint Andràs. Les Mondes d'Andrei Tarkovski. Lausanne: L'Age d'Homme, 1987.
• Leutrat, Jean-Louis. Considérations intempestives autour d''Andrei Roublev'. "Positif", núm. 374 (avr. 1992), pàg. 96-97.
• Llano, Rafael. Andréi Tarkovski: vida y obra. Valencia: Ediciones de la Filmoteca, 2002.
• Losilla, Carlos. Andrei Tarkovski: la vida y su reflejo. "Dirigido por", núm. 355 (abr. 2006), pàg. 60-63.
• Sobreviela, Ángel. Andrei Tarkovski: de la narración a la poesía. Madrid: Fancy, DL 2003.
• Strick, Philip. Releasing the balloon, raising the bell."Monthly Film Bulletin", vol. 58, núm. 685 (Feb. 1991), pàg. 34-37.
• Tarkovski, Andrei. Andréi Rubliov: el guión literario. Salamanca: Sígueme, 2006.
• Tarkovski, Andrei. Escritos de juventud. Madrid: Abada, cop. 2015.
• Tarkovski, Andrei. Esculpir en el tiempo: reflexiones sobre el arte, la estética y la poética del cine. Madrid : Rialp, 2008.
• Tarkovski, Andrei. Martirologio: diarios 1970-1986. Salamanca: Sígueme, 2011.
• Tarratt, Margaret. Andrei Rublev. "Films and Filming", vol. 20, núm. 2 (Nov. 1973), pàg. 47-48.
• Tejeda, Carlos. Andrei Tarkovski. Madrid: Cátedra, 2010.