Cinquanta anys més tard, el famós Maig del 68 es pot mirar des d’una perspectiva històrica (fi del consens democratacristià i comunista nascut del final de la Segona Guerra Mundial i crisi d’ambdós partits), des d’una perspectiva econòmica (accés dels joves al consumisme i la proliferació de veus i opinions), des d’una perspectiva sociològica (el creixent poder juvenil comporta un canvi accelerat de mites i costums: els Beatles, la minifaldilla, Pierre Clémenti o els anticonceptius són referents del que emergeix amb força) o des d’una perspectiva que no sigui la de l’estricta glosa nostàlgica de la utopia i la joventut perduda. El focus no pot limitar-se a les llambordes del Quartier Latin. Cal mirar també a Praga i a Tlatelolco.
L’escriptor Milan Kundera ho va resumir molt bé: “El Maig del 68 va ser una revolta de la joventut. A la Primavera de Praga, la iniciativa va estar en mans dels adults, que van basar la seva acció en l’experiència històrica i la desil·lusió. El Maig de París va ser una explosió de lirisme revolucionari. La Primavera de Praga va ser l’explosió de l’escepticisme postrevolucionari. El Maig del 68 a París va posar en dubte l’anomenada cultura europea i els seus valors tradicionals. La Primavera de Praga va ser una defensa apassionada de la tradició cultural europea en el seu sentit més ampli i liberal”. Es pot explicar millor?
Amb la col·laboració de
Programa
