Weimar va viure sempre sota l’amenaça d’uns partits que no creien en el parlamentarisme, sota el pes d’un deute que era impossible pagar –l’establert pel Tractat de Versalles–, sota el desordre de la hiperinflació –enviar una carta el gener de 1923 costava 10 marcs; fer-ho el novembre del mateix any, 30 mil milions de marcs– i sota els límits de la seva pròpia constitució i d’un famós article 48 que permetia el cop d’estat legal i feia veritat la tesi del jurista Carl Schmitt per la qual “té la sobirania aquell que decideix l’estat d’excepció”.
Malgrat el difícil context polític –o potser gràcies a aquest–, Weimar va afavorir l’eclosió de l’expressionisme cinematogràfic, amb la seva irrupció d’allò fantàstic dins la realitat i la confusió entre el somni i la realitat, o de l’anomenada Neue Sachlichkeit (nova objectivitat). Lang i Pabst, Wiene i Siodmak, Murnau i Ruttmann. Al mateix temps es rodaven comèdies musicals, films sobre la cultura jueva i obres dadaistes. Hem triat divuit títols del període, no necessàriament els més coneguts, per fer comprensible l’energia creativa del moment.
Amb la col·laboració de
Programa
