Cicle
Aula de Cinema 2017-2018
04/07/2017 - 31/05/2018
Horari sessions:
Dimecres a les 17 h, d'octubre a maig.
Preus:
Entrada individual per sessió: 4 € (3 € reduïda)
Carnet Aula de Cinema (30 sessions, nominal): 45 €
Matriculació:
A partir del 14 de setembre a la Filmoteca (de 10 h a 15 h de dimarts a divendres i de 16 h a 21.30 h, de dimarts a diumenge).
Amb la col·laboració de:
UB - Universitat de Barcelona
UAB - Universitat Autònoma de Barcelona
UPF - Universitat Pompeu Fabra
UIC - Universitat Internacional de Catalunya
URL - Universitat Ramon Llull-Blanquerna
Universitat de Vic
ECIB - Escola de Cinema de Barcelona
ELISAVA- Escola Universitària de Barcelona
Bande à Part -Escuela de Cine
FX Cinema - Barcelona Film School
La Casa del Cine
Programa
I es va fer la llum!: Lumière! L'aventure commence (Thierry Frémaux, 2016)
El director de l'Institut Lumière i del Festival de Cannes, Thierry Frémaux, escull i comenta alguns dels films que els Lumière van rodar durant els primers 10 anys d'existència del cinema.
Orígens del Cinema a Catalunya
Una sessió dedicada als primers films de la història, amb pel·lícules preservades al nostre Centre de Conservació i Restauració.
El cinema d'episodis: 'Les Vampires' (Louis Feuillade, 1915)
En els seus primers anys de vida, el cinema era sobretot un entreteniment popular que recollia, d'alguna manera, l’herència del fulletó. En aquest sentit, el film que projectem avui, 'Les Vampires', és un serial cinematogràfic signat per Louis Feuillade, de qui Alain Resnais afirmava que "feia surrealisme com d’altres respirem".
Deu dies que van fer trontollar el món: 'Oktyabr' (Sergei M. Eisensestein, 1927)
El triomf de la Revolució russa també es va reflectir en el cinema. Tota una sèrie de cineastes van fer seves les teories marxistes i van realitzar un cinema que s'adequava a aquest discurs.
De l'slapstick a la comèdia: Chaplin, Keaton i Lloyd: 'Harold Lloyd's World of Comedy' (Harold Lloyd, 1962)
L’índex de la màxima vitalitat artística del cinema mut americà procedeix de la seva brillant escola còmica, que nascuda de les furioses pantomimes de Mack Sennett es desarticularà amb l’arribada del sonor, cop mortal a la seva expressivitat mímica. Noms com els de Buster Keaton, Harry Langdon, Charles Chaplin, i Harold Lloyd sobresurten en una plèiade de còmics de l'època.
Dance, Girl, Dance
Balla, noia, balla
Dirigida per la única dona cineasta del Hollywood dels anys trenta és, amb paraules de la mateixa Arzner, "una reflexió sobre la disparitat entre art i comerç. Les dues ballarines protagonistes s'esforcen per preservar la seva pròpia integritat feminista alhora que es disputen ser les principals protagonistes damunt l'escenari i la conquista del mascle".
Del film d'art al melodrama: 'Violettes imperiales' (Henry Roussell, 1923)
Del moviment cinematogràfic sorgit a França a finals de la primera dècada del segle XX, un moviment que pretenia acostar el cinema -aleshores un espectacle popular- a les classes burgeses i dotar-lo d'una major qualitat, als primers melodrames.
L'expressionisme alemany: 'Nosferatu, Eine Symphonie des Grauens' (F.W. Murnau, 1921)
El cinema expressionista alemany forma part d'un moviment cultural més ampli que es va produir en aquell païs a principis del segle XX i que reflectia un clima social determinat, marcat per la depressió anímica generada per la derrota a la Primera Guerra Mundial.
La implantació del so: 'Applause' (Rouben Mamoulian, 1929)
L'arribada del sonor al cinema va suposar tota una revolució. Avui passem un dels films mítics d'aquella transició dolorosa per a molts.
Cultura popular i surrealisme: 'Duck Soap' (Leo McCarey, 1933)
Tot i que són pocs els que recorden el seu nom, Leo McCarey va ser un dels directors més populars de l'època daurada del Hollywood clàssic, un cineasta que sabia fer casar l'humor quasi surrealista d'algunes estrelles del cinema còmic amb els gustos populars. Avui, projectem un dels cims de la seva carrera.
El cinema oriental es fa visible: 'Naniwa erejî' (Kenji Mizoguchi, 1936)
A partir dels anys 50, Ozu, Kurosawa i Mizoguchi van dominar la denominada “Edat d'Or” del cinema japonès amb la creació de diverses dotzenes d'obres mestres inapel·lables. Abans, les primeres pel·lícules d'aquesta cineastes ja havien obert un camí a altres continents, fent visible una altra manera de fer cinema.
Cinema i realisme(s). Dues imatges de la dona: 'Dance, Girl, Dance' (Dorothy Arzner, 1940).
Sorgit a partir de la dècada dels 30, el realisme europeu també va tenir una vessant americana. Un corrent que, com diu el seu nom, intentava captar la realitat i fer-la ben evident en la pròpia posada en escena.
Cinema i realisme(s). Les dones i la Segona Guerra Mundial: 'Tender Comrade' (Edward Dmytryk, 1943)
Durant la Segona Guerra Mundial, el cinema es va posar al servei de l'aparell de guerra i va bastir tot un discurs patriòtic en el qual les dones també tenien un paper: substituir els homes a la feina mentre ells lluitaven. Avui il·lustrem la política de mobilització del Ministeri de Guerra nord-americà amb un melodrama propagandístic, 'Tender Comrade'.
Més enllà de la realitat: un conte de fades: 'La Belle et la Bête' (Jean Cocteau, 1946)
El cinema també pot ser, no ho oblidem, un mecanisme d'evasió de la realitat més mundana, un giny per crear noves realitats, o per emular-ne. Avui projectm 'La Belle et la Bête', una obra mestra del cinema fantàstic repleta de poesia i troballes visuals en què Cocteau va poder sintetitzar les seves obsessions creatives.
El neorealisme italià: 'Ladri di biciclette' (Vittorio De Sica, 1948)
Si hi ha un corrent cinematogràfic que difícilment decep, aquest és el neorealisme italià. El nom respon a un cinema que va servir com a testimoni d'una època dura, just després de la Segona Guerra Mundial -tot i això, no hi ha un únic neorealisme, sinó molts. Un tret en comú de tots els films d'aquest moviment divers és la seva voluntat de la plasmar la quotidianitat, amb els seus anhels i les seves misèries. 'Ladri di biciclette' ho exemplifica.
El so, la música i el color: 'Singin' in the Rain' (Gene Kelly, Stanley Donen, 1952)
La idea d'afegir so al cinema és gairebé contemporània al naixement dels setè art. Quant al color, el cert és que fins i tot abans de la invenció del cinema la llanterna màgica ja permetia als espectadors veure imatges projectades en color. Però la conjunció de so, música i color en una bona amalgama encara va tardar força anys.
Del còmic a la comèdia: 'Artists and Models' (Frank Tashlin, 1955)
Segurament, la comèdia és el gènere cinematogràfic més antic de tots, i un dels més populars. Des dels films silents i fins a l'actualitat, milers de films s'inscriuen en aquest gènere caracteritzat pel seu to optimista, amb tocs d'humor o d'ironia i sovint amb un final feliç. Avui "Artists and Models" serveix per il·lustrar el gènere.
La subversió de la mirada: 'La vida criminal de Archibaldo de la Cruz' (Luis Buñuel, 1955)
Les coses sovint no són el semblen. 'La vida criminal de Archibaldo de la Cruz', també coneguda com 'Ensayo de un crimen', és l'obra mestra del Buñuel entomòleg.
L'observació distant: 'Pather Panchali' (Satuajit Ray, 1955)
Sovint, quan parlem d'Història del cinema' ens referim sobretot a les pel·lícules produïdes a Europa o als Estats Units. No obstant, aquesta mirada eurocèntrica és incompleta. Per això en aquesta sessió gorem el cap vers a la cinematografia índia com a exemple d'altres cinematografies que tenen coses a dir en aquest discurs.
El crepuscle de Hollywood: 'Imitation of Life' (Douglkas Sirk, 1959)
Amb aquest títol, Sirk s'acomiadava del setè art. És una de les seves millors pel·lícules i un punt final bellíssim que també ens serveix per explicar el final del sistema dels grans estudis i la decadència de Hollywood a partir de mitjan anys 50.
La Nouvelle Vague va començar a la Gran Bretanya?: 'Look Back in Anger' (Tony Richardson, 1959)
Són molts els afeccionats al cinema que saben què va ser -i què va representar- la Nouvelle Vague. Seria possible pensar que no va néixer a França, sinó a la Gran Bretanya de finals dels 50, a l'empara d'aquell grup de cineastes jopves coneguts com els "Angry Young Men"?
El pèplum i la caça de bruixes: 'Spartacus' (Stanley Kubrick, 1960)
'Spartacus' combina a la perfecció l'atracció per l'Antiguitat -com feien els pèplums- i l'espectacularitat d'una gran producció. A més aporta, en plena vigència encara del Codi Hays i la caça de bruixes, una reflexió profunda sobre la llibertat i l'enfrontament de classes.
La vida i el cinema, al minut: 'Cléo de 5 à 7' (Agnès Varda, 1961)
De quan el cinema era la vida, i el metratge d'un film transcorria en paral·lel als fets que s'hi narraven. 'Cléo de 5 à 7' n'és l'exemple perfecte.
Les històries d'amor ja no són el que eren: 'Eve' (Joseph Losey, 1962)
Anys 60. El cinema ha canviat definitivament. De costat amb les produccions de Hollywood, arreu han sorgit nous corrents cinematogràfics que qüestionen -o fins i tot rebutgen- la narrativa clàssica i el món que representa. Ja res no és el que era, ni les històries d'amor.
El "cinematògraf" i la modernitat: 'Au hasard Balthazar' (Robert Bresson, 1966)
Com va escriure A. Bergala, "amb la modernitat, el cinema ha pres consciència, per primera vegada, que no està condemnat a traduir una veritat que li seria externa, sinó que pot ser l'instrument de 'revelació' o de 'captura' d'una veritat que no li pertany més que per a traure-la a la llum". Així, per al cinema modern, la pantalla és un dispositiu d’inquisició bolcat sobre la realitat fragmentada i sobre les seves maneres de representació.
L'Escola de Nova York: 'Faces' (John Cassavetes, 1968)
Entre 1965 i 1980, la indústria cinematogràfica americana va patir més canvis que en qualsevol altre període de la seva història excepte, potser, el de l’arribada del cinema sonor. Els canvis evidents en l’estil i en el contingut de les mateixes pel·lícules amb prou feines van donar idea de fins a quin punt la manera de concebre-les, produir-les i distribuir-les s’havia de veure alterada, d’una manera estructural i profunda, a mesura que avançava la dècada.
La postmodernitat: 'Chinatown' (Roman Polanski, 1974)
Els anys 70 i 80, un grup de joves cineastes molt talentosos van adaptar les convencions clàssiques del cinema dels anys 30 als gustos contemporanis. En aquesta dècada, ells van revolucionar Hollywood sense renunciar a temes quasi tan antics com el propi cinema. 'Chinatown' és bon exemple d'aquest retorn actualitzat al passat.
El sexe i la mort: 'Ai no korîda' (Nagisa Ôshima, 1976)
Va ser Peter Greenaway qui va afimar que "el sexe i la mort" són els dos únics temes possibles del cinema -de fet, segons ell són el fonament de tot l'art i de les religions. Avui indaguem en aquests dos conceptes en el cinema a través de la polèmica 'Ai no korîda'.
El minimalisme: "Down by Law' (Jim Jarmusch, 1986)
El minimalisme cinematogràfic no és només propi del continent europeu. En un clar diàleg amb els Estats Units, allà també es produeixen pel·lícules que poden simbolitzar aquesta tendència: "Down by Law" n'és un bon exemple.
El cinema com a premonició: abans la nit: 'Werckmeister Harmóniak' (Béla Tarr, 2000)
De vegades, alguns films semblen tenir un caràcter premonitori, talment com si fossin somnis hipnòtics d'un futur encara no imaginat o d'un present desconegut. Avui en parlem amb 'Werckmeister Harmóniak', de l'hongarès Béla Tarr.
Una simfonia apocalíptica: 'Melancholia' (Lars von Trier, 2011)
El cinema també ha pensat, o anticipat, el futur, la mort, l'Apocalipsi. I hi ha finals i finals: destruccions absolutes, distòpies que ens porten a mons nous... Tanquem l'Aula de Cinema del curs 2017-2018 amb un llorejat film de Lars von Trier que imagina la fi del món.
