Premsa

Delphine Seyrig: actriu, cineasta i activista

Una de les integrants de Les Insoumuses, el col·lectiu feminista francès dels anys 1970 i 1980,  és la protagonista del mes de setembre amb cicle propi: l’actriu i militant femi

En la roda de premsa, hi han participat la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i el director de la Filmoteca de Catalunya des de l’1 de juliol, Pablo La Parra Pérez, designat després d’un concurs públic internacional.

Del 8 al 15 de juliol de 2024, en el marc de #RavalEstiuEducatiu, un grup de 19 joves d’entre 16 i 25 anys han participat al taller d’experimentació cinematogràfica Vivim el barri. El taller, dinamitzat per la Cooperativa La Selva, ha arribat a la quarta edició i s’ha desenvolupat entre la Filmoteca, el Santa Mònica i el Museu Marítim, amb la participació de diversos espais i col·lectius del barri kdel Raval com l’Ágora Juan Andrés Benítez, la botiga Fattbottom, l’impremta Maquina total, Raval Rebel i Putas Libertarias.

Durant sis dècades i fins al seu darrer alè, Agnès Varda (1928-2019) va construir una filmografia radicalment lliure en la qual, sovint, els límits entre ficció i documental es difuminen. En paral·lel a l’exposició del CCCB Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar, la Filmoteca presenta una retrospectiva de la directora que va anticipar en quatre anys la Nouvelle Vague, de la qual acabaria formant part, va ser una pionera del cinema feminista, i en destaca la força, la independència i la complexitat de les dones.

Presentada a París de setembre a desembre 2023 a la Cité internationale des arts, i adaptada per la Filmoteca de Catalunya, l’exposició recorre la història cultural i visual del feminisme a França als anys 1970 i 1980 a través de la fundació del Centre audiovisuel Simone de Beauvoir per tres dones, Delphine Seyrig, Carole Roussopoulos i Ioana Wieder, del col·lectiu Les Insoumuses, tot establint un contrapunt amb la creació contemporània.

Tot Hitchcock sonor

Revisió completa de la filmografia sonora del director (l’etapa muda la va recollir la Filmoteca en un cicle el 2016), que Truffaut va reivindicar al llibre El cinema segons Hitchcock. És a partir d’aquesta publicació que l’establishment cultural veu el cineasta britànic, no només com el director més popular del seu temps i un mestre de l’entreteniment, sinó com un geni del setè art que va tenir una importància cabdal per al desenvolupament del llenguatge cinematogràfic modern.

Amb l’arribada de l’estiu, es presenta un any més a la Filmoteca de Catalunya una nova edició, la desena, del cicle Cinema i jardí, organitzat per l’Associació d’Amics del Jardí Botànic de Barcelona, amb la coordinació d’Ignació Somovilla. Del 25 al 30 de juny set films tonaran a reflexionar sobre el jardí com a heterotopia i paisatge imaginari o ben real.

La direcció d’Esteve Riambau de la Filmoteca de Catalunya ha comprès un període de 14 anys, iniciat poc abans d’inaugurar les seus del Centre de Conservació i Recuperació (2CR), a Terrassa, i la del Raval, a Barcelona, i que s’acaba ara amb la Llei de l’Institut de la Filmoteca amb el tràmit parlamentari iniciat i el Pla sistemàtic de digitalització dels fons fotoquímics Visibilitzem el cinema català en marxa, entre molts altres projectes per a la difusió del cinema com a fet cultural i la preservació del patrimoni audiovisual del nostre país. L’Esteve Riambau deixarà el càrrec el

Per cinquè any consecutiu, el programa Dies curts s’ha consolidat com un espai de trobada on descobrir i conversar amb cineastes properes, posant interès en el format curt i apostant per propostes arriscades i emocionants, encara allunyades dels circuits majoritaris d’exhibició. Fins ara en l’edició de 2024 han passat pel cicle Josep Calle, Taller Estampa, Virginia García del Pino i Marga Almirall, i la programació es tancarà amb Dami Sainz Edwards al juny i Ángel Santos al juliol.

Hitchcock sonor

Revisió completa de la filmografia sonora del director (l’etapa muda la va recollir la Filmoteca en un cicle el 2016), que Truffaut va reivindicar al llibre El cinema segons Hitchcock. És a partir d’aquesta publicació que l’establishment cultural veu el cineasta britànic, no només com el director més popular del seu temps i un mestre de l’entreteniment, sinó com un geni del setè art que va tenir una importància fonamental per al desenvolupament del llenguatge cinematogràfic modern.