Presentació

Les coses sovint no són el semblen. 'La vida criminal de Archibaldo de la Cruz', també coneguda com 'Ensayo de un crimen', és l'obra mestra del Buñuel entomòleg.

Segurament, la comèdia és el gènere cinematogràfic més antic de tots, i un dels més populars. Des dels films silents i fins a l'actualitat, milers de films s'inscriuen en aquest gènere caracteritzat pel seu to optimista, amb tocs d'humor o d'ironia i sovint amb un final feliç. Avui "Artists and Models" serveix per il·lustrar el gènere.

La idea d'afegir so al cinema és gairebé contemporània al naixement dels setè art. Quant al color, el cert és que fins i tot abans de la invenció del cinema la llanterna màgica ja permetia als espectadors veure imatges projectades en color. Però la conjunció de so, música i color en una bona amalgama encara va tardar força anys.

Si hi ha un corrent cinematogràfic que difícilment decep, aquest és el neorealisme italià. El nom respon a un cinema que va servir com a testimoni d'una època dura, just després de la Segona Guerra Mundial -tot i això, no hi ha un únic neorealisme, sinó molts. Un tret en comú de tots els films d'aquest moviment divers és la seva voluntat de la plasmar la quotidianitat, amb els seus anhels i les seves misèries. 'Ladri di biciclette' ho exemplifica.

El cinema també pot ser, no ho oblidem, un mecanisme d'evasió de la realitat més mundana, un giny per crear noves realitats, o per emular-ne. Avui projectm 'La Belle et la Bête', una obra mestra del cinema fantàstic repleta de poesia i troballes visuals en què Cocteau va poder sintetitzar les seves obsessions creatives.

Durant la Segona Guerra Mundial, el cinema es va posar al servei de l'aparell de guerra i va bastir tot un discurs patriòtic en el qual les dones també tenien un paper: substituir els homes a la feina mentre ells lluitaven. Avui il·lustrem la política de mobilització del Ministeri de Guerra nord-americà amb un melodrama propagandístic, 'Tender Comrade'.

Sorgit a partir de la dècada dels 30, el realisme europeu també va tenir una vessant americana. Un corrent que, com diu el seu nom, intentava captar la realitat i fer-la ben evident en la pròpia posada en escena.

A partir dels anys 50, Ozu, Kurosawa i Mizoguchi van dominar la denominada “Edat d'Or” del cinema japonès amb la creació de diverses dotzenes d'obres mestres inapel·lables. Abans, les primeres pel·lícules d'aquesta cineastes ja havien obert un camí a altres continents, fent visible una altra manera de fer cinema.

Tot i que són pocs els que recorden el seu nom, Leo McCarey va ser un dels directors més populars de l'època daurada del Hollywood clàssic, un cineasta que sabia fer casar l'humor quasi surrealista d'algunes estrelles del cinema còmic amb els gustos populars. Avui, projectem un dels cims de la seva carrera.

El triomf de la Revolució russa també es va reflectir en el cinema. Tota una sèrie de cineastes van fer seves les teories marxistes i van realitzar un cinema que s'adequava a aquest discurs.