Presentació

Milers de persones d’arreu del món recorren al cant comunitari a la recerca de concentració, comunitat i connexió. Una de les formes d’aquest fenomen és el cant de mantres, també anomenat kirtan.

Un documental que ressegueix la vida del poeta cerverí Jaume Ferran i Camps (1928-2016), membre de la generació poètica dels cinquanta, -a cavall entre Barcelona, Madrid i Syracuse (EUA), on va ser professor de literatura espanyola durant més de trenta anys i on va viure més de cinquanta-, fent un esment especial a la seva obra poètica, d'una gran profunditat i amplitud temàtica, malgrat ser força desconeguda.

Gabrielle és una noia amb una deficiència mental coneguda com la Síndrome de Williams, però està enamorada, té una alegria de viure encomanadissa i una gran afició per la música. I fa tot el possible per ser independent malgrat els prejudicis de la seva família i les seves limitacions.

Samuel va arribar a la Formentera hippy dels setanta i allà segueix. Un dia rep la visita d’una filla que feia anys que no veia i li deixa el net al seu càrrec. Una comèdia nostàlgica que parla de la responsabilitat però també de la impossibilitat de tornar al passat.

Durant la Revolució Francesa un monestir és requisat per una tropa de soldats. La convivència amb els militars i amb una noia silenciosa sacseja la personalitat d’un monjo jove. Aquest violent anhel d’alegria es materialitza amb una mirada fresca i radical que recorda Pasolini i Eugène Green.

Després de Stella cadente, el productor i cineasta Lluís Miñarro presenta el seu segon llargmetratge de ficció com a director, en el marc del Festival D’A.

Documental que enregistra un any en una classe de nens refugiats als Països Baixos, en un lloc que no coneixen, amb una professora nova i en un idioma que no comprenen.

“Django va determinar la veritable personalitat de l’spaghetti western i va establir els seus estàndards de violència i sadisme. També va definir l’espai del western italià situant-lo en pobles perduts enfangats, grisos, sense llum i habitats per personatges gairebé fantasmals.

Gràcies als seus textos i fotografies, Takuma Nakahira va ser un dels motors del canvi polític que hi va haver al Japó durant els anys seixanta i setanta. La fotografia va esdevenir vital per a ell quan, el 1977, una intoxicació etílica li va fer perdre bona part de la memòria i la parla. El documental segueix Nakahira durant un període de tres anys.

Juliette Binoche s’entrega en cos i ànima a l’hora de donar vida a Isabelle, una dona emocionalment insatisfeta que frisa per trobar un home a qui estimar.