Fitxa tècnica
A la Itàlia del 1900, una noia pareix un nadó mort i, amb la criatura en una caixa, emprèn un viatge cap a un santuari on diuen que es pot tornar a la vida els nadons morts durant un breu moment, suficient per ser batejats i salvar les seves ànimes. Rodada en friülà i venecià, és una misteriosa faula feminista amb aires de llegenda anacrònica.
“Volia explorar la fe, religiosa o no, encara que aquí, pel context, es tracta de fe religiosa. Fins fa uns anys, en la fe catòlica, la gent continuava pensant que, quan un nen moria en néixer, la seva ànima passaria l’eternitat als llimbs.
Agata no pot suportar tanta violència. I, encara que viu en una època en què no es qüestiona la religió, decideix saltar-se les «lleis» per salvar l’ànima del seu fill. Porta el cadàver en una caixa. És una primera infracció, una blasfèmia, i a més incòmoda. El porta a l’esquena, mentre que, quan estava embarassada, el portava al davant, al ventre.
Aquest símbol era molt important per a mi. Agata no és una heroïna, ni és Antígona. Ho fa no només pel seu fill, sinó sobretot per ella, perquè està segura que fa el que és correcte. No escatima esforços per arribar a aquell lloc misteriós, encara que per fer-ho hagi de viatjar sola, cosa que en aquella època estava prohibida per a les dones.
Encara que, en teoria, no entenem totes les decisions que pren —ja que realment volia que fos un personatge amb matisos—, sentim les emocions que ha de sentir. Era aquest llenguatge universal el que volia explorar” (Laura Samani).