Tot i haver realitzat la major part de la seva obra fora de l’illa, Miñuca i Fernando Villaverde són el secret més ben guardat del cinema cubà. Després de diverses dècades de desarrelament i moviment, es van establir a Barcelona l’any 2000, i van dipositar les seves pel·lícules a la Filmoteca de Catalunya per tal de conservar-les.
Presentem la seva obra a l’exili, digitalitzada en 4K: pel·lícules en què els cossos suren lliures i la pell de cel·luloide revela cicatrius i empremtes de la seva història.
Sessió triple
El parque
FERNANDO VILLAVERDE, 1963. Cuba. VE. 25'.
Una tarda al parc. Un text escrit per Miñuca (aleshores Naredo), i el Parque Central de L’Havana, emmarquen aquests cossos que deambulen com si esperessin quelcom que no es materialitza. La pel·lícula comença amb la frase, "Nunca viviré la edad del hombre; de niño me convertiré en anciano", que condensa una certa melancolia suspesa del film i de l'etapa ICAIC dels cineastes.
Elena
FERNANDO VILLAVERDE, 1964. Cuba. VE. 39'.
Una de les tres parts del llargmetratge Un poco más de azul, censurada i arxivada. Miñuca, en el paper d'Elena, deambula per l'Havana de finals dels anys cinquanta, mentre es pregunta, sense poder respondre del tot: ets revolucionària? Avui sabem que tant Miñuca com Elena ho són, a la seva manera.
A Lady's Home Journal
FERNANDO VILLAVERDE, 1972. EUA. VOSC. 19'.
Ja a Nova York, amb una càmera no professional de 16mm, els Villaverde invoquen el cinema per conjurar el seu desig de seguir filmant, ara fora de l'estructura de l'ICAIC. En aquesta peça en clau de cinema d'avantguarda, una mestressa de casa imagina que és —o potser es converteix en—, l'estrella de la seva pròpia vida.