Tot i haver realitzat la major part de la seva obra fora de l’illa, Miñuca i Fernando Villaverde són el secret més ben guardat del cinema cubà.
Després de diverses dècades de desarrelament i moviment, es van establir a Barcelona l’any 2000, i van dipositar les seves pel·lícules a la Filmoteca de Catalunya per tal de conservar-les.
Presentem la seva obra a l’exili, digitalitzada en 4K: pel·lícules en què els cossos suren lliures i la pell de cel·luloide revela cicatrius i empremtes de la seva història.
Programa de la sessió:
To My Father
MIÑUCA VILLAVERDE, 1973. EUA. 23’. DCP.
Miñuca visita el seu pare, un exiliat cubà a Texas, poc abans de morir. En marxar, ja no en queda res: ni el pare, ni el país que els va veure néixer. Una carta de comiat a tot allò que es va perdre i una benvinguda al futur.
Blanca Putica. A Girl in Love
MIÑUCA VILLAVERDE, 1973. EUA. 14’. DCP.
Inspirat en la notícia d’un crim masclista, Miñuca i Fernando Villaverde escenifiquen els moments previs al decés d’una prostituta. Una ficció en què la parella es despulla davant una càmera domesticada per a l’experimentació.
Poor Cinderella, still ironing her husband shirt
MIÑUCA VILLAVERDE, 1978. EUA. 7’. DCP.
Aprofitant descarts de Blanca Putica. A Girl in Love (1973), intervinguts a mà amb ratlles, cues negres i blanques, i multicopiats artesanalment, Miñuca construeix un palimpsest avantguardista que revela les múltiples capes subjacents en la seva obra.
Tent City
MIÑUCA VILLAVERDE, 1980. EUA. 30’. DCP.
Un retrat documental d’alguns dels refugiats de l’èxode del Mariel del 1980, en què 120.000 cubans van abandonar l’illa i van arribar a Florida. Cada cop que un dels personatges mira a la càmera, Miñuca i Fernando apareixen amb el seu propi exili i el seu propi cos, omplint la sala de cinema amb la seva rebel·lia irònica i el seu humor nostàlgic.