Louis Malle · 1975 · 100'
"El guió partia d’un seguit de somnis que vaig tenir quan muntava Lacombe Lucien i a penes era un esquema que modificava constantment. Una onada d’imatges íntimes que anotava curosament: l’eriçó aixafat a la carretera, que era el desencadenant; la vella al llit; la jove que fuig d’una guerra civil i es perd pels voltants silvestres de casa meva; la mateixa casa convertida en un laberint, en ventre, en arca de Noè; la rata iracunda; l’unicorn sentenciós, tot un univers arcaic que ve de lluny, de la infància. L’aspecte aïllat, allunyat del món, d’aquella societat en miniatura prové sens dubte del meu projecte sobre la utopia. Però amb una diferència important: en essència, la utopia és una lliçó moral. Una espècie d’endevinalla que diu: “Vius en una societat que no et satisfà. Doncs mira, aquí tens una societat millor”. Des de Plató, les utopies han estat concebudes sempre en períodes turbulents i per idealistes que cercaven una edat d’or. Res d’això no hi ha a Black Moon. El film es desenvolupa en el context d’un futur proper, catastròfic, en què homes i dones mantenen una guerra despietada. I la casa, espècie de bombolla aïllada sota l’amenaça del cataclisme, no proporciona una societat millor. Violents o confusos, els esdeveniments es desenvolupen al marge de la nostra moral, de la nostra lògica. Es tracta d’un món diferent, ni millor ni pitjor" (Louis Malle).