Introducció
“He deixat de ser allà on vostè creu que hi sóc. De fet, estic seguint altres pistes", declarava Jean-Luc Godard en la carta filmada que va enviar a Thierry Frémaux, director del festival de Cannes, per justificar la seva absència en l'esperada projecció d’Adieu au langage. La declaració és certament enigmàtica, però també reveladora per comprendre el moment del que sorgeixen les imatges. Godard està en un altre lloc i la seva pel•lícula funciona, de fet, com el principi i el final d'un nou cicle. El cineasta parteix de la consciència que tot un món s'acaba, mentre amb les seves imatges en 3D investiga, juga sense parar, obre nous horitzons estètics i contínua convidant a l'espectador a replantejar-se tots els seus prejudicis. Entre les nombroses pistes que Godard ens proporciona perquè puguem entendre el lloc en el que es troba, està la seva veu. Adieu au langage és una pel•lícula polifònica en la que ressonen moltes veus per donar lloc a un collage fragmentari de cites literàries, fílmiques i musicals. Entre aquestes, la veu de Godard no s'escolta fins als moments finals. El cineasta ens parla de Mary Shelley i de la creació de Frankenstein per acabar afirmant que dos grans misteris marquen la seva vellesa.
El primer misteri és el dolor, que considera relativament fàcil de poder entendre, mentre que el segon és el més enllà, que resulta incomprensible. Aquesta consciència del misteri té a veure amb la consciència de la fi, amb el desig de voler donar forma a una situació personal que desemboca en la tristesa i en la malenconia. Mentre tot el corpus godardià des d'Histoire(s) du cinéma es caracteritzava per la presència d'una dimensió ombrívola, de vegades fins i tot apocalíptica, enfront de la destinació de la pròpia història al llarg del segle XX, Adieu au langage funciona com una obra més intimista en la que la preocupació pel col•lectiu ha donat pas a la preocupació per l'individu. El seu cinema ja no pot versar sobre els efectes de la memòria històrica generada per l'esdevenir d'un temps que va alternar la cultura amb la barbàrie, sinó sobre el malestar històric que expressa el propi present. En Adieu au langage existeixen referències a la crisi històrica que arrenca amb la República de Weimar, també ens recorda la gran contradicció que suposa per a la democràcia que Hitler pugés al poder a partir d'unes eleccions, o ens indica que quan els nens obstaculitzen en la cambra de gas els era impossible dir per què. En el passat ressona la crisi de la humanitat en el present.
Els passatgers que anaven a la deriva en el Costa Concorde es transformen en els turistes que passegen en les barcasses del llac Leman. També ens trobem amb les imatges del cinema que actuen com a referent davant aquests moments de la història. Veiem a Ava Gardner a The Snows of Kilimanjaro (Henry King, 1952) i retrobem les cites a Le Silence de la mer de Melville i Les enfants terribles de Cocteau i Melville. Mentre les referències històriques ressonen com alguna cosa remota que s'inscriu en la tristesa del present, les imatges cinematogràfiques passen a un segon pla. Als últims moments de la pel•lícula assistim fins i tot a l'eclipsi d'aquestes imatges. Una televisió s'apaga davant la mirada del gos Roxy. "Tot acaba amb els lladrucs i el plor d'un bebè", ens diu Godard en les notes escrites a manera de sinopsi de la seva pel•lícula. Després dels crèdits, només queda Roxy caminant erràticament, solitari pels camins. El lloc on habita Godard és bàsicament el lloc de la solitud.
Quintana, Àngel. Filmar desde otro lugar. “Caimán Cuadernos de Cine”, núm. 33 (dic. 2014), pàg. 32-34.
Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema
Bibliografía