Introducció
Sobre una immensa part del globus i en un immens sector de la producció cinematogràfica, les pel•lícules graviten al voltant d'un tipus solar de figures, justament anomenat estrella o star. Els noms i els rostres de les estrelles ocupen els cartells publicitaris. De mica en mica, el director comença a emergir de l'anonimat. És molt freqüent encara que es digui «la pel·lícula de la Garbo, de la Bardot, de Belmondo». D'altra banda, amb justícia, ja que una estrella pot imposar modificacions del guió i del diàleg als autors del film. D'aquesta forma, Marcel Achard i Marc Allegret van haver de cedir davant les exigències de Charles Boyer en un film que va ser finalment Orage (1938). Una estrella pot imposar un tema o un director al productor, com ho va fer Jean Gabin en La bandera (1935), Pépé le Moko (1937) o La belle équipe (1936), que Duvivier o Carné potser no haguessin aconseguit filmar sense la seva intervenció.
Arriba un moment fins i tot en què l'estrella tria als seus companys, al seu guionista, al seu director i fins as converteix en el seu propi productor, com Eddie Constantine i Alain Delon a França, o John Wayne i Burt Lancaster a Estats Units. Alguns directors han estat lliures de triar als seus estels, però durant molt temps, a Hollywood, no van poder triar als estels. El naixement d'un estel és l'esdeveniment més fast que pugui conèixer la indústria cinematogràfica. En 1938-1939, Diana Durbin va salvar a la «Universal» de la fallida. Amenaçada per la televisió després de 1948, Hollywood, durant diversos anys, busca i troba la seva salvació, no únicament en la pantalla panoràmica, sinó també en el llançament de superestrelles com Marilyn Monroe. En la composició d'aquest aliatge que és un film, l'estrella pot ser la substància més preciosa i, per tant, la més cara. Els fabulosos honoraris permeten distingir a les estrelles dels altres actors. Els ingressos dels grans actors i actrius de Hollywood han superat als dels més importants productors.
Una star és un actor/actriu que traspassa la línia d'un mer professional de la interpretació
A França, cap a 1960, Gabin, Belmondo i Jeanne Moreau valien de 20 a 40 milions d'antics francs [350 antics francs = aprox. 1 euro] en pel•lícules amb pressupostos entre els100 i 200 milions. Citant sempre les xifres en francs antics, durant els anys 1965-1970, Catherine Deneuve va cobrar 130 milions per Tristana (molt més que Buñuel, el director), Brigitte Bardot va aconseguir la xifra de 150 milions i Alain Delon els 200 milions, mentre que el pressupost de molts films oscil•la dels 100 als 200 milions. El paper de les estrelles va desbordar àmpliament la pantalla dels cinemes. En 1937 van apadrinar el 90% dels grans programes de les emissores de ràdio nord-americanes, i a dia d’avui no existeix cap xou televisiu que no compti amb una “estrella convidada”.
Les estrelles continuen anunciant productes de bany, concursos de bellesa, competicions esportives, vendes d'escriptors, festes de caritat i, eventualment, eleccions: a Estats Units, les estrelles intervenen activament en les campanyes polítiques. En l'època en què regnava l’star system, és a dir, fins als anys cinquanta, cinc-cents corresponsals residien permanentment a Hollywood per subministrar al món informacions, xafarderies i confidències relatives a les estrelles. Margaret Throp, en America at the movies, estima que diàriament sortien 100.000 paraules de Hollywood, tercera font d'informació d'Estats Units, després de Washington i Nova York. Avui dia, les fotografies d’estrelles continuen apareixent en portada de diaris i revistes. La seva vida privada és pública, la seva vida pública és publicitària, la seva vida de la pantalla és sobrenatural, i la seva vida real és mítica.
Mai, en el teatre, un actor havia aconseguit aquest punt de popularitat. Mai una figura havia exercit un paper tan important en i més enllà de l'espectacle... Ha estat el cinema el que ha inventat i revelat a l’estrella. Però aquí apareix una primera paradoxa. L'estrella sembla que ocupa el centre solar del cinema. No obstant això, l’star system es va empeltar tardanament, després de quinze anys d'evolució anònima, en el sistema de la producció de films. Aquest fenomen original no té gens d'originari, ni aparentment gens de necessari. Res en la naturalesa tècnica i estètica del cinema cridava immediatament a l'estrella. Per contra, el cinema pot ignorar a l'actor, la seva interpretació, la seva presència fins i tot, i substituir-li avantatjosament per amateurs, nens, objectes, dibuixos animats. I, no obstant això, capaç d'eliminar a l'actor, el cinema inventa a l'estrella; la divinitza mentre que no sembla, de cap manera, participar en la seva essència. L'estrella és típicament cinematogràfica i, no obstant això, no té gens d'específicament cinematogràfica.
Morin, Edgar. Las Stars: servidumbres y mitos. Barcelona: Dopesa, D.L. 1972.
Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema
Bibliografía
- Balboa, Justino. Enigmas y secretos de Hollywood. Madrid: Albor Libros, cop. 2014.
- Bart, Peter. Infamous players : una historia de películas, mafia (y sexo). Madrid: T&B, 2012.
- Basinger, Jeanine. American cinema: one hundred years of filmmaking. New York: Rizzoli, 1994.
- British stars and stardom : from Alma Taylor to Sean Connery. Bruce Babington (ed.). Manchester ; New York: Manchester University Press, 2001.
- Comas, Àngel. El Star system del cine español de posguerra: 1939-1945. Madrid: T&B, 2004.
- A Companion to celebrity. P. David Marshall ; Sean Redmond (ed.). Malden, MA: Wiley-Blackwell, 2016.
- Dyer, Richard. Heavenly bodies : film stars and society. London: British Film Institute: McMillan, 1987.
- Dyer, Richard. Las Estrellas cinematográficas: historia, ideología, estética. Barcelona: Paidós, 2001.
- Espín, Manuel. Mitos y malditos: al infierno en clase vip. Madrid: T&B, 2010.
- Fowles, Jib. Starstruck: celebrity performers and the american public. Washington ; London: Smithsonian Institution, 1992.
- Hethmon, Robert H. El Método del Actors Studio. Madrid: Fundamentos, 2009.
- Hirsch, Foster. A Method to their madness: the history of the Actors Studio. New York: Da Capo, cop. 1984.
- Landy, Marcia. Stardom, italian style: screen performance and personality in italian cinema. Bloomington ; Indianapolis : Indiana University Press, 2008.
- El Método Brando. Francisco Perales (ed.). Madrid: T&B, 2009.Morin, Edgar. Las Estrellas del cine. Buenos Aires: Universitaria, 1966.
- Pando, Juan. Hollywood al desnudo: la cara oculta del cine y sus estrellas. Madrid: Espasa Calpe, 1997.
- Payán, Javier Juan. Secretos y mentiras de Hollywood. Madrid: T&B, 2003.
- Sartori, Carlo. La Fabbrica delle stelle: divismo, mercato e mass media negli anni '80. Milano: Arnoldo Mondadori, 1983.
- Star al femminile. Gian Luca Farinelli ; Jean-Loup Passek. Ancona: Transeuropa: Cineteca, 2000.
- Stellar encounters: stardom in popular european cinema. Tytti Soila (ed.). New Barnet: John Libbey, cop. 2009.
- Tejero, Juan. El Grupo salvaje de Hollywood: dioses y monstruos. Madrid: T&B, 2009.
- Vincendeau, Ginette. Stars and stardom in french cinema. London ; New York: Continuum, 2000.
- Willis García-Talavera, James F. Los Años dorados de Metro-Goldwyn-Mayer: los programas de mano. [Madrid]: Tauro, 2002.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
Films