Introducció
Com parlar de l'apocalipsi, com recordar l'apocalipsi? L'apocalipsi és la fi total, el cessament de tot, l'aniquilació absoluta, la mort en general. Sobreviure a un apocalipsi és quasi una contradicció, i no queda garantida cap integritat, cap continuïtat, cap història. Com parlar, com recordar, doncs, l'apocalipsi?
Els dos films que ens ocupen parlen de l'apocalipsi, històric o futurista. I per tant parlen de la memòria, del record i de la seva impossibilitat. Són una reflexió sobre la memòria individual i col•lectiva, és a dir, sobre el record i el cinema. Aquest tema es constitueix de forma plena amb la modernitat cinematogràfica, sobretot a partir dels anys seixantes del segle passat. Durant el període clàssic la consideració del cinema, i de l'enregistrament fotogràfic i audiovisual de la realitat, com a transparent i no mediat fa poc rellevant aquest àmbit de reflexió. És la modernitat en la història del cinema amb el seu qüestionament dels mecanismes del llenguatge i del relat audiovisual, la que dóna valor crític a la memòria a partir de la constatació de la diferència entre el record de les vivències i l'enregistrament tecnològic de la realitat.
Pasazerka (1963) és l'últim film d'Andrzej Munk, mort en accident abans de finalitzar-la, i completada amb imatges fixes. Els records ocupen un lloc central, en l'estructura narrativa, en la història i en el punt de vista, que remeten a la subjectivitat de la memòria i l'ambivalència dels sentiments en el context dels camps d'extermini nazis, de manera que l'espectador veu al mateix temps l'horror més deshumanitzat, el plaer del poder sobre els altres i també la compassió envers el dolor. Les contradiccions dels records són també les de la identitat personal. La identitat és el relat que un mateix s'explica.
La Jetée (Ch. Marker, 1962) és un film de ciència-ficció amb els seus elements característics –viatges en el temps, tercera guerra mundial, apocalipsi nuclear, societat distòpica– però amb un tractament formal gens usual, en especial l'ús de les imatges fixes. En lloc d'una aventura futurista, trobem una reflexió sobre la memòria: el protagonista recorda una imatge de la seva infantesa, una dona a un aeroport, relacionada amb la mort d'un home, però el record és fragmentat, incomplet. L'home mort a l'aeroport, finalment, és ell mateix. Aquesta contradicció fa explícita la diferència entre el passat i la memòria. La ruptura en la lògica de la memòria és també una ruptura en la identitat. La memòria és sobretot visual, com el cinema. No és estrany que Marker sigui sobretot documentalista i tampoc ho és la seva col•laboració amb Alain Resnais.
Nuit et brouillard, un referent per ambdues pel·lícules
Potser el cineasta que anticipa tot això és, efectivament, Alain Resnais. Com Pasazerka, Nuit et brouillard (1955) tracta dels camps de concentració nazis i la segona guerra mundial. També trobem el tema a Hiroshima, mon amour (1959) sobre l'holocaust atòmic, en una confrontació entre història i memòria: “Tu n'as rien vu à Hiroshima. Rien. J'ai tout vu. Tout...”. Després serà Je t'aime, je t'aime (1968) el film de Resnais que més relació té amb La Jetée, igualment una incursió en els codis de la ciència-ficció.
La Jetée està al mig d'una cadena molt postmoderna de versions, cites i reinterpretacions. Per una banda és una versió força estranya del thriller d'A. Hitchcock Vertigo (1958) i per una altra serveix d'argument a Twelve Monkeys (Terry Gilliam, 1995).
L'actual enregistrament massiu de la pròpia vida, per sobresaturació d'imatges digitals, fa de la reflexió sobre la memòria un tema central. No és rar que trobem films que tracten el tema de la identitat i la memòria, i els seus laberints, films que són també efectivament laberíntics i que, amb l'etiqueta tan ben trobada de Mind-Game films, exploren els límits del propi jo, com ara Being John Malkovich (Spike Jonze, 1999), Eternal Sunshine of the spotless mind (Michel Gondry, 2004), A Scanner Darkly (Richard Linklater, 2006) o evidentment Mulholland Drive (2001) i molts altres de David Lynch. I, per descomptat, l'episodi "The Entire History of You” de Black Mirror (Charles Brooker,temporada 1, 2011).
La memòria ja no és, ni potser tornarà a ser mai, “el que va passar”, és “el que jo sóc”, la construcció subjectiva de la meva pròpia identitat. Enregistrem les nostres pròpies vides de forma constant i directa, al mateix temps que les vivim, en una vertiginosa confusió entre record i registre. Vivim en una memòria substituïda per les imatges digitals. L'anticipació distòpica de La Jetée és ara el present laberíntic, no de la nostra ment, sinó de les nostres vides d'avatars, perduts ja en un món digital que ens retorna una imatge de nosaltres mateixos que no recordem, però que donem per certa. No som més que una ombra de la nostra imatge a Instagram.
Lluís Anyó (Universitat Ramon Llull)
Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema
Films