Introducció
Al segle XIX, l’atracció per l’Antiguitat va ser alimentada per la publicació de novel·les d’èxit com Els darrers dies de Pompeia d’E.G. Bulwer-Lytton (1835), Ben-Hur de Lewis Wallace (1880) i Quo Vadis? de Henryk Sienkiewicz (1896). Des dels seus orígens, el cinema va mostrar aquesta mateixa fascinació. En 1897, una pel·lícula de Georges Hatot produïda per la Société Lumière convidava a contemplar el breu espectacle (menys d’un minut) de Neró provant verí amb els seus esclaus. Uns anys després, la segona pel·lícula important produïda per Film d’Art va ser Le retour d’Ulysse (André Calmettes i Charles Le Bargy, 1908).
El superpèplum. En aquella mateixa època, a Torí, Ambrosio Films va produir una primera adaptació (li seguirien moltes altres) d’Els darrers dies de Pompeia que va dirigir Luigi Maggi (1908). Aquesta pel·lícula va inaugurar un seguit de posades en escena colossals: Nerone (Luigi Maggi, 1909), Cadutta di Troia (Giovanni Pastrone i Romano Luigi Borgnetto, 1911), Quo Vadis? (Enrico Guazzoni, 1913) i sobretot la colossal Cabiria (Giovanni Pastrone, 1914) que va tenir una gran repercusió mundial.
La influència de les grans produccions italianes va ser determinant als Estats Units, on es va desenvolupar simultàniament una afició pel pèplum i per les produccions històriques espectaculars de concepció generalment força acadèmica. Des de David W. Griffith i Cecil B. DeMille fins a William Wyler i Joseph L. Makiewicz, Amèrica va trobar els temes predilectes pels seus superpèplums en les fonts del món cristià: en l’ampli repertori narratiu de la Bíblia, en el temps històric testimoni del naixement de Jesús i en la caiguda de l’Imperi Romà.
El pèplum com a gènere all’italiana. Des de Cabiria (Giovanni Pastrone, 1914), Itàlia no havia perdut interès pel pèplum, com va demostrar l’insòlita estrena de Fabiola (Alessandro Blasetti, 1948) en plena expansió del neorealisme. A partir de 1953, el gènere va tornar regularment a les pantalles. En 1957, el gènere va triomfar. Es va diferenciar del pèplum amb caràcter històric i va gosar d’una gran popularitat (entre 1960 i 1964 el cinema italià va produir 130 pèplums, el que representava en 14% de la producció nacional!).
En el cor d’aquesta producció prolífica i sense grans ambicions artístiques, van destacar alguns realitzadors, entre d’altres, Pietro, Francisci, Riccardo Freda i Vittorio Cottafavi. Però després de tant repetir-se, el pèplum va acabar afeblint-se fins apagar-se bruscament l’any 1965, deixant via lliure a un nou gènere de moda: l’spaguetti western.
Cabiria (Giovanni Pastrone, 1914) és el títol on apareix per primer cop el personatge Maciste
El pèplum considerat com a gènere, és a dir el practicat a Itàlia entre els anys 1953 i 1964, es basa en una temàtica similar a la dels seus antecessors dels primers anys del segle XX, del que es diferencien radicalment és en la forma: allò colossal deixa pas a produccions m´s modestes, l’academicisme a un to alegre que inclou tocs d’humor, la interpretació emfàtica a una altra més familiar, la posada en escena rígida a un tractament més vivaç. La preocupació per una versemblança mínima pròpia del cinema històric és substituïda per una despreocupada barreja de mitologies i per la llibertat d’esperit de les pel•lícules d’aventures. És així com el protagonista sobrehumà, amb la seva anatomia musculosa accentuada per una petita faldilla (Maciste, Hèrcules, Ursus...) és sotmès a terribles proves abans de sortir-se’n guanyador. Li donen la rèplica personatges propis del melodrama, el tirà cruel, la femme fatal, la verge espantada amenaçada per les pitjors tortures. En aquest gènere eminentment popular, l’espectacle preval sobre la Història, de la mateixa manera que l’artifici, els trucatges i la desmesura aniquilen la psicologia i el realisme.
Pinel, Vincent. Los géneros cinematográficos. Barcelona: Ma non troppo, 2009.
Bibliografía
- Alovisio, Silvio. Voci del silenzio: la sceneggiatura nel cinema muto italiano. Torino: Museo Nazionale del Cinema ; Milano : Il Castoro, 2005.
- Aubert, Natacha. Un cinéma d'après l'antique: du culte de l'Antiquité au nationalisme dans la production muette italienne. Paris: L'Harmattan, cop. 2009.
- Bernardini, Aldo. Cinema muto italiano: le imprese di produzione. Torino: Kaplan, 2012.
- Brunetta, Gian Piero. Guía de la historia del cine italiano. Lima: Instituto Italiano de Cultura: Filmoteca de la Pontificia Universidad Católica del Perú, 2008.
- Brunetta, Gian Piero. Il Cinema muto italiano: da "La presa di Roma" a "Sole" 1905-1929. Roma ; Bari: Laterza, 2008.
- Cabiria (DVD). Barcelona: Tribanda Pictures, DL 2010.
- Cammarota, M. D. Il Cinema peplum: la prima guida critica ai film di: Conan, Ercole, Goliath, Maciste, Sansone, Spartaco, Thaur, Ursus. Roma: Fanucci, 1987.
- Della Casa, Stefano ; Piazza, Carlo. B.C = Before Conan : essai d'étude sur le peplum = saggi di documentazione sul cinema storico-mitologico. Torino: Grafica Nuova, 1983.
- Dumont, Hervé. L'Antiquité au cinéma: vérités, légendes et manipulations. Paris: Noveau monde ; Lausanne: Cinémathèque suisse, cop. 2009.
- España, Rafael. El Peplum: la antigüedad en el cine. [Barcelona]: Glénat, 1998.
- España, Rafael. La Pantalla Épica: los héroes de la antiguedad vistos por el cine. Madrid: T&B, 2007.
- Italian silent cinema: a reader. Giorgio Bertellini (ed.). New Barnet: John Libbey, cop. 2013.
- Le Péplum: l'Antiquité au cinema. Claude Aziza (ed.). Conde-sur-Noireau: Corlet ; [Paris]: Télérama, 1998.
- Le Péplum: l'antiquité au cinéma: [du 15 octubre au 30 novembre 1983]. Joinville-le-Pont: C.A.V.M, 1983.
- Solomon, Jon. Peplum: el mundo antiguo en el cine. Madrid: Alianza, 2002.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
Films