El documental institucionalitzat

En un període on les notícies setmanals s’il·lustraven des de feia molt de temps amb gravats “de fotografies” presses al camp, no era probable que el públic s’interessés massa sobre la significació precisa d’una “reconstrucció”. El públic estava acostumat a les notícies il·lustrades amb imatges que tenien un incert i remot vincle amb els mateixos fets. Senzillament no es penava en aquesta relació.

Les reconstruccions i impostures van obtenir un impressionant registre d’èxits. Una memorable pressa genuïna es remunta al terratrèmol de San Francisco de 1906, però altres vistes del succés realitzades en la taula de composició amb miniatures van ser aplaudides de la mateixa manera. Diverses erupcions volcàniques es van fer amb èxit, com l’Eruption of Mt. Vesuvius de 1905, pel·lícula de Biograph. Les companyies fílmiques no volien passar per alt les catàstrofes o altres fets destacables només perquè els seus camarògrafs no hi fossin allà; l’esperit d’empresa omplia aquest forat. Responent a aquest esperit el productor britànic James Williamson va filmar el 1898 el seu Atac a una seu missionera a la Xina al pati de casa seva i algunes de les escenes de la seva Guerra dels bòers a un camp de golf. Les neus de Long Island i de Nova Jersey oferien marcs adequats per accions com Combat sur le Yalou, film de 1904 realitzat per Biograph i per un film d’Edison que competia amb el de la Biograph, Esbatussada entre avantguardes russes i japoneses. En aquesta darrera veiem els soldats que van i venen davant d’una immòbil càmera, mentre alguns d’ells cauen. Per ajudar al públic a identificar els participants, els russos anaven amb un uniforme blanc i els japonesos amb uniformes foscos.

Amb aquesta mena de projectes, el documental tendia a convertir-se en una part dubtosa i rutinària dels programes fílmics. El naixement de les pel·lícules de ficció de diversos rotlles i després l’aparició d’estrelles de cinema van fer que el documental decaigués encara més. En 1910 va néixer el noticiari, amb edicions setmanals i bisetmanals. Els noticiaris de la Pathé o Gaumont van ser seguits per molts altres a tot el món. Estaven orientats a transformar l’habitual documental en una composició ritual: una visita reial, una maniobra militar, un succés graciós, un esdeveniment esportiu, un desastre, un festival natiu. El noticiari accelerà la decadència de la pel·lícula documental. Ben poc quedava ja de la seva primera vitalitat; el període Lumière havia acabat.

La sortie de l'usine Lumière à Lyon es pot considerar la primera peça documental de la història del cinema

Ja en 1898 un operador de cinema que treballava a Varsòvia, Boleslaw Matuszewski, havia escrit Une nouvelle source de l’histoire (una nova font de la història), un opuscle publicat a París. A l’afirmar que el treball de la càmera mereixia un lloc al costat de les estampes, medalles, ceràmica ornamental, escultura, etc. L’autor proposava fundar un “museu o dipòsit cinematogràfic” per conservar material “d’interès documental”...., trossos de la vida pública i nacional”. Mantenia que el contingut d’aquest museu seria molt més significatiu pels joves que les paraules dels llibres. Un cop fundat el museu, el material fluiria abundantment. Ell mateix va oferir les seves pròpies presses. Aquest dipòsit havia de contenir, segons l’autor, no només reunions de governants i partides de tropes i esquadrons, sinó també “el canviant rostre de les civilitzacions”.

Reconeixia que la història no sempre es dóna on un espera trobar-la i que és més fàcil trobar i fotografiar els efectes que les causes. També destacava que la càmera voldria freqüentment penetrar en llocs on no se’ls desitjava. Tanmateix, se n’adonava que al fer-ho la càmera podria donar valuosos raigs de llum. La prova fílmica, deia, podia tancar la boca del mentider. Predeia que els alts costos de la pel·lícula descendirien i estarien a l’abast de tots.

Aquest període del documental exhibia a les seves obres una atmosfera de profecia. Pronosticava les moltes funcions potencials que podia assumir un productor de films documentals. Louis Lumière a la seva primera pel·lícules La sortie de l’usine Lumière à Lyon, estava fent allò que posteriorment es va anomenar una pel·lícula industrial i estava actuant com un promotor. A l’Arrivée des Congressites (1895), Lumière era un reporter. El productor de Scieurs de Bois (1897) semblava més aviat un pintor. En els treballs de molts operadors de Lumière, com els panorames de Venècia o altres ciutats i posteriorment Coolies à Saïgon (1897) i Promenade des Eléphants à Phnom Penh (1901) veiem el documentalista com un viatger que instrueix. Eagle Dance, Pueblo Indians i Wand Dance, Pueblo Indians, filmades entre el poble indi per James H. White, un camarògraf d’Edison al 1898 es consideren els primers exemples de pel·lícula etnogràfica. A les pel·lícules de Charles Urban i les seves  expedicions encomanades per Bioscope, una sèrie estrenada en 1903 per descobrir remotes regions com Borneu, veiem al documentalista en les seves funcions d’educador popular.

Cap d’aquestes funcions es pot separar netament. Mai es donen per separades. El documentalista és sempre alguna cosa més que un simple documentalista. Diferents ocasions, diferents moments de la història, determinen que funcions diferents passin al primer pla. Això era cert a la primera dècada de la història del documental i va continuar sent-ho en les dècades posteriors.

Les Hale's Tour tingueren molt d'èxit als Estats Units i Europa

Quan el gènere documental va entrar en un període de decadència i va sembla condemnat a l’oblit, el documentalista explorador va donar les més clares senyals de la contínua vitalitat del gènere. Les Expedicions de Bioscope Urban van estimular efectivament l’interès per llocs remots. Durant diversos anys, a partir de 1904, aquest interès va ser estimulat pels enginyosos Hale’s Tour; es feia una petita sala amb la forma d’un tren al qual s’entrava per la part posterior pagant un bitllet a “l’inspector”. Després de seure’ls, el públic comprovava que el vagó tremolava i se sacsejava quan es passaven escenes de gran moviment. Les unitats de Hale’s Tour funcionaven a moltes ciutat d’Amèrica i Europa. Més sòlides eren les filmades durant una expedició a Alaska i Sibèria, actualment al Carnegie Museum i les extraordinàries filmades en 1911 per Herbert G. Ponting durant la desastrosa expedició del capità R.F. Scott a l’Antàrtida. Patrocinat per Gaumont, el material va començar a arribar a les pantalles amb gran èxit en 1912.

Barnouw, Erik. El documental: historia y estilo. Barcelona: Gedisa, 1996.

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema

- Barnouw, Erik. El Documental: historia y estilos. Barcelona: Gedisa, 1996.

- Breschand, Jean. El Documental: la otra cara del cine. Barcelona [etc.]: Paidós, cop. 2004.

                         - Breschand, Jean. Le Documentaire: l'autre face du cinéma. Paris: Cahiers du cinéma: CNDP, cop. 2002.

- Breu, Ramon. El Documental como estrategia educativa: de Flaherty a Michael Moore, diez propuestas de actividades. Barcelona : Graó, 2010.

- Cine documental, memoria y derechos humanos. Javier Campo, Christian Dodaro (ed.). Buenos Aires: Nuestra América, cop. 2007.

- Cine-Ojo: el documental como creación. Teresa Toledo (ed.). [València]: Filmoteca de la Generalitat Valenciana ; [Madrid]: Filmoteca Española ; Buenos Aires: Universidad del Cine, DL 1995.

- De la foto al fotograma: fotografía y cine documental: dos miradas sobre la realidad. Rafael R. Tranche (ed.). Madrid: Ocho y Medio: Ayuntamiento de Madrid, Área de Gobierno de Las Artes, 2006.

- Documental y vanguardia. Casimiro Torreiro, Josetxo Cerdán (eds.). Madrid: Cátedra, 2005.

- Ducay, Eduardo. El Film documental: sus principios. Zaragoza: Cine-club Zaragoza: Departamento de Educación Nacional, 1950.

- Encyclopedia of the documentary film. Ian Aitken (ed.). New York [etc.]: Routledge, 2006.

- Escudero Vilariño, Nel. Las Claves del documental. Madrid: Instituto Oficial de Radio y Televisión, 2000.

- Grant, Barry Keith. 100 documentary films. London: British Film Institute, 2009.

- Lugon, Olivier. El Estilo documental: de August Sander a Walker Evans: 1920-1945. Salamanca: Universidad de Salamanca, cop. 2010.

- Paredes Badía, Israel. Encuentros con lo real: cine documental británico (1929-1950). Madrid: Calamar ; Huesca: Festival de Cine de Huesca, 2008.

- El Presente como historia : cine documental: 1930-2005. València: Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, DL 2005.

- Sandoval, Teresa. Una Mirada al mundo: historia del cine documental alemán (1896-1945). Madrid: T&B, 2005.

- Sellés, Magdalena. El Documental. Barcelona: UOC, 2008.

- Villegas López, Manuel. El Film documental: introducción a la teoría y práctica del cinema. Buenos Aires: Cine Arte, 1942.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema