Cinema escandinau

A principis de 1910, les indústries cinematogràfiques escandinaves van establir vincles cada cop més estrets amb el teatre i la literatura, facilitant d’aquesta manera a molts actors i directors la mobilitat entre escenari i pantalles. Alimentats pel desig d’augmentar el nivell estètic del cinema, els productors escandinaus van buscar i van trobar inspiració en obres de teatre, sagues, novel·les i històries curtes escrites per autors de reconeixement internacional.

El desenvolupament d’aquestes pel·lícules va ser, en part, la resposta al baix nivell estètic del cinema dels primers anys del segle passat. Com en altres llocs del planeta, els reportatges o pel·lícules d’actualitat havien estat extremadament populars als països nòrdics abans que les novel·les inundessin les pantalles. Els primers anys del cinema danès havien estat dominats per pel·lícules que retrataven la família reial danesa o altres personatges notables en els seus afers diaris. Però en perdre aquest gènere el seu atractiu comercial, la indústria danesa va recórrer a la realització de melodrames i farses que varen contribuir molt poc a millorar la reputació del cinema entre cercles burgesos. Mirar cap a la literatura semblava oferir la salvació per a una expressió artística que s’havia tornat repetitiva, que havia caigut en desgràcia i incapaç d’atraure un públic més adinerat que podia assegurar la seva futura rendibilitat.

Segons Noël Burch, el Copenhaguen de finals del segle passat i de principis d’aquest, era conegut a tot el món per la seva vinculació bohèmia entre l’avantguarda cultural i la incipient llibertat sexual. Les dones daneses desfiaven obertament els lligams tradicionals entre sexes fumant, porten vestuari de tall masculí i experimentant altres maneres de comportament, anteriorment reservats als homes. Pel·lícules com Afgründen (Urban Gad, 1910), retrataven mitjançant imatges sorprenents i eròtiques la llibertat sexual que popularment era considerada com típicament danesa. Especialment entre 1910 i 1912, Dinamarca va ser coneguda per servir els “plats” cinematogràfics més especiats del dia. Però a partir de 1911, amb la creació a Suècia del primer Consell de Censors, els productors de cinema danesos es van veure obligats a respondre a un mercat internacional menys receptiu a les expressions gràfiques del desig sexual i de temes socials com l’alcoholisme i la il·legalitat. 

Aquesta sensibilitat cap als valors morals procedents de fora adquireix sentit si recordem que el cinema danès va ser concebut com un bé d’exportació gairebé des dels seus inicis. Enormement popular a Rússia, als Estats Units, Alemanya i altres llocs, el 1919, només un 1,5% de totes les còpies de les pel·lícules produïdes a Dinamarca es van reservar pel consum nacional ; la resta es van llogar o vendre a l’estranger. Les pel·lícules es tallaven o fins i tot es podien denegar el lloguer en mercats sencers si aquestes no respectaven els cànons morals locals. I a mesura que els films es feien més llargs i costosos, es va fer més difícil per les companyies de petits països, com ara Suècia, Dinamarca o Noruega, confiar només en l’audiència nacional per augmentar la rendibilitat de les seves pel·lícules.

Historia general del cine. Vol. 3. Europa 1908-­1918. Jenaro Talens ; Santos Zunzunegui (ed.). Madrid: Cátedra, 1998.