Zui hao de shi guang

Hou Hsiao-hsien, el seu distribuïdor més aviat, ens va proposar una re/lectura de la seva darrera obra uns mesos abans de la seva estrena. Vet aquí un joc de pistes tan apassionant com instructiu. La pel·lícula es diu Zui hao de shi guang. Havia de ser una pel·lícula d’sketches. Tres directors havien de tractar una història d’amor en tres èpoques diferents. Finalment dos dels directors van acabar desistint. Només va quedar Hou. S’havia interessat sobre un record de joventut, de l’època en la qual ell perdia el temps a les sales de billar a l’espera del servei militar i, sobretot, d’enamorar-se tímidament de les encarregades d’aquests llocs. No es tracta de desgranar les peripècies de les seves aventures romàntiques, sinó de reviure les impressions que romanen als seus records. Més proper a les novel·les de Marcel Proust que a les de Joseph Conrad. L’acció no consisteix tan sols a relatar tot allò que passa sinó en intentar captar també tot allò que senten en viure-ho. No només l’acció externa, sinó també la interna.

La càmera busca en llargues i lentes panoràmiques relligar elements heterogenis, seguint esdeveniments com una bola de billar que no va cap al forat, que no s’espera el seu final i segueix convençuda cap a l’errada. I els seus anar i venir, els seus desplaçaments sense motius de dreta a esquerra i a la inversa, establint lligams subtils, teixint de mica en mica unes relacions secretes. Unes relacions que els personatges no s’atreveixen a verbalitzar, però que el vocabulari cinematogràfic obliga a expressar per escrit. Per això, aquest sketch, 1966 – el temps dels amors, avança en un doble ritme: per una banda retingut, dolent a l’interior d’una sala de billar, i per altre enèrgic de moviment (la roda d’una bicicleta filmada a l’estil Ozu, els vaixells que transborden, i finalment la successió ràpida dels rètols de les ciutats, com una febre que de sobte agita la recerca amorosa de l’heroi). El que reté Hou de la seva època de joventut, el que tracta de transmetre pel seu estil, és una mena d’idea d’una felicitat que resisteix en una grisor ambiental, tan dominant a la seqüència, i que el porta al seu temps.

És per això que el nostre cineasta es converteix en un gran artista. Fa temps que la seva obra és magnífica. És una massa que treballa, modela i fermenta. No caldria traduir, però Zui hao de shi guang, tres cops, és així per les tres històries d’amor interpretades per la mateixa parella d’actors. El temps, aquí, és el cos del tema. Cal representar la densitat, fer oblidar el seu caràcter quantitatiu per subratllar la seva vida qualitativa, breu: manifestar la seva gravetat.

Això és cap a on apunta l’art de Hou. El temps és alhora individual (és aquesta dimensió la que sembla privilegiada), col·lectiu, universal. El seu pes social el determina cadascú. Com diria Godard, de la importància que li dóna, dissimuladament, el nostre autor a les històries. De la relació home-dona. Dels costums i tradicions. Però sobretot, del Taiwan en diferents moments crítics de la seva existència. La política hi és constantment present, a vegades de manera imperceptible. L’espectador no ha de conèixer el contingut. Cal que ho endevini per les imatges. Percebre el clima de temor no admès al moment on la revolució a la Xina forçava la mobilització general a Taiwan. L’sketch reflecteix aquest estat de neguit viscut per la població, on ningú se sentia amo del seu destí.

Podem especular sobre la manera com Hou dirigeix el film, ja que és el principal responsable de la pel·lícula. Comença amb l’any 1966. La segona és en 1911, moment del despertar de Taiwan contra l’ocupació japonesa. Aquí, el pes del temps per la gravetat del cerimonial social és manifest. És el centre de la posada en escena. Llum (l’sketch sobre amb la il·luminació d’un llum de petroli) colors sords i intensos, vestuari i decorat sumptuosament asfixiant, gestos, actituds, desplaçaments de cossos ritualitzats, prohibint qualsevol mena d’interacció. L’any 2005 inverteix el tema. L’obligació sembla desaparèixer, la llibertat triomfant dels costums. Frenesí de velocitat, electrificació dels llums, reducció dels cossos davant la seva imatge fotogràfica, electrònica, recurs de la febrilitat de les sensacions. Aquesta malaltia, sota la qual gira aquest episodi, ens colpeja en la nostra època.

Douchet, Jean. Un film à trois temps. “Cahiers du Cinéma”, núm. 613,  (juin 2006), pàg. 68.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Amiel, Vincent. Les films d'une jeunesse intemporelle. “Positif”, núm.  661 (mars 2016), pàg. 100-102.
• Burdeau, Emmanuel; Frodon, Jean-Michel. L'écrit les cris. "Filmer l'Histoire pour l'enlever des mains des politiciens". “Cahiers du Cinéma”, núm. 606 (nov. 2005), pàg. 24-27.
• Douchet, Jean. Un film à trois temps. “Cahiers du Cinéma”, núm. 613,  (juin 2006), pàg. 68.
• Hampton, Howard. Slow train coming: who's afraid of Hou Hsiao-hsien? “Film Comment”, vol. 42, núm. 4 (July-Aug. 2006), pàg. 32-36.
• Hou Hsiao-hsien. Richard I. Suchenski (ed.) Wien: Österreichisches Filmmuseum: SYNEMA, cop. 2014.
• Lemarié, Yannick. Hou Hsiao-hsien: à distance respectueuse. “Positif”, núm.  661 (mars  2016), pàg. 106-108.
• Masson, Alain; Ciment, Michel; Tobin, Yann; Codelli, Lorenzo. Hou Hsiao-hsien. “Positif”, núm. 537 (nov. 2005), pàg. 13-22.
• Rodríguez, Hilario J. Tiempos de amor, juventud y libertad: suspensos en historia. “Dirigido por”, núm.  359 (sept. 2006), pàg.16.
• Schneider, Roland. Hou Hsiao Hsien: la porosité des cultures. “CinémAction”, núm. 137 (nov. 2010), pàg. 200-204
• Thirion, Antoine. Handicap moteur. “Cahiers du Cinéma”, núm.  609 (févr.  2006), pàg. 77.
• Tiempos de amor, juventud y libertad (Zui hao de shi guang)(DVD). Barcelona]: Cameo Media, cop. 2006.