Dossier Film (INCLÒS A Joc de miralls)

Woman on the run

La fugitiva

Fitxa tècnica

Direcció Norman Foster
Guió Norman Foster i Alan Campbell
Música Arthur Lange i Emil Newman
Fotografia Hal Mohr
Interpretació Ann Sheridan, Dennis O'Keefe, Robert Keith, Ross Elliott, Frank Jenks, John Qualen
Producció Estats Units
Any 1950

La crítica diu

 

Woman on the run, realitzada en 1950 per a Fidelity Pictures Corporation, resulta un exemple paradigmàtic d’una certa llibertat expressiva, a banda d’un relat força inusual als marges del film noir de l’època. Primer de tot sorprèn el traçat inicial d’una trama que té a Foster com a guionista –un fet habitual a la seva carrera però no molt normal al cinema nord-americà d’aleshores excepte honroses excepcions com les de Samuel Fuller- i a Ross Hunter, posterior productor de la Universal i associat a Douglas Sirk a tantes pel·lícules, com director de diàlegs. Frank Johnson (Ross Elliott) passeja el seu gos de nit per un turó de la ciutat i presencia l’assassinat d’un home a mans d’un altre al que anomena Danny Boy. Truca a la policia per explicar els fets i l’inspector Ferris (Robert Keith) li demana que vagi a la comissaria per una roda de reconeixement i passi a formar part del pla de protecció de testimonis, ja que l’home assassinat havia de delatar un important mafiós el dia següent a un judici i és més que probable que el gàngster sigui l’assassí. Frank desapareix aleshores coincidint amb l’arribada a l’escena del crim de la seva esposa, Eleonor (Ann Sheridan), que assegura no tenir cap relació amb Frank des de fa temps tot i que segueixen vivint al mateix apartament; un apartament, per cert, on a la seva cuina només hi ha llaunes de menjar caní ja que ells acostumen a dinar sempre fora, si es que dinen.

En base a detalls d’aquesta mena es crea l’estranya sensació de que tot, en el fons, és summament irreal a la pel·lícula. Mai sabem, en aquesta primera part, quina és la relació exacta d’Eleonor amb el desaparegut Frank, i la història del gàngster deixa de tenir importància per centrar-se en la també estranya relació de la protagonista amb l’inspector Ferris, pacient observador de tots els fets. entra en escena un quart personatge rellevant, Dan Logget (Dennis O’Keefe), qui assegura ser periodista; així ho reconeixen els policies, acostumats a veure’l a la caça de la notícia als escenaris dels crims. L’interès en un possible estil rupturista de Foster apareix a la llarga seqüència a casa dels Johnson, quan Ferris interroga la dona sense treure res de profit. Foster filma els dos personatges en plans-seqüència caminant pel saló, la cuina, el passadís, les habitacions, i l’estudi on Frank realitzava els seus dibuixos i quadres; ella observa, ell tafaneja per cada racó buscant una pista. A més d’atípicament llarga i planificada de manera molt lliure, aquesta seqüència està estupendament dialogada; els personatges semblen no dir res important, però tot tendeix a ser rellevant, no tant per l’esclariment de la trama com per la definició dels comportaments de l’esposa i de l’inspector de policia.

 

 

Eleanor descobreix després que Frank pateix del cor i és hipertens. El marit no torna a aparèixer fins a la seqüència final al parc d’atraccions, amb la muntanya russa convertida en escenari perfecte de les darreres tensions a les que s’aboca el conflicte, ara sí amb la necessitat d’esclarir tots els fets i delimitar bé les postures de cada personatge. Tanmateix, i seguint una mica la mateixa metodologia de Laura (Otto Preminger, 1944), salvant les distàncies, a Woman on the run descobrim coses rellevants de Frank sense que aquest sigui mai present, i fins i tot en la seva absència resulta el personatge més interessant de tota la pel·lícula.

La seqüència a la muntanya russa, molt ben resolta, és la catarsi definitiva a un thriller temperat, estrany, gairebé abstracte, amb personatges que són més fugues que realitats en quant al gènere es refereix. I com si tot hagués estat un somni impossible, una picada d’ull sarcàstica del destí, Foster conclou la seva pel·lícula amb un pla de l’autòmat de fira llur riure histriònic ha estat sentint-se constantment, un altre detall de la manipulació sonora, mentre Eleonor es movia espantada al vagó de la muntanya russa i Legget corria per trobar-se amb Frank sota l’estructura de fusta de l’esbojarrada atracció.

 

Casas, Quim. Woman on the run. “Dirigido por”, núm. 417 (dic. 2011), pàg. 71-72.

Bibliografia

 

- Casas, Quim. Woman on the run. “Dirigido por”, núm. 417 (dic. 2011), pàg. 71-72.

- Gates, Philippa. The maritorious melodrama: film noir with a female detective. “Journal of Film and Video”, vol. 61, núm. 3 (Fall 2009), pàg. 24-39.

- Ramírez, Gabriel. Norman Foster y los otros: directores norteamericanos en México. México, D.F: Universidad Nacional Autónoma de México, Dirección General de Publicaciones, 1992.

- Viviani, Christian. Woman on the run. “Positif”, núm. 636 (févr. 2014), pàg. 82.

- Waldman, Harry. Beyond Hollywood's grasp: american filmmakers abroad, 1914-1945. Metuchen, N.J ; London: Scarecrow, 1994.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema