Wings

Wellman havia rebut ordres del Departament de Guerra que li donava autorització a demanar qualsevol mena d’assistència que necessités. No tenia el mínim problema en fer-ho, i alguns oficials mostraren cert ressentiment cap a Wellman. Cap altra pel•lícula sobre l’exèrcit havia obtingut tanta cooperació de les forces armades i Wellman va decidir no desaprofitar-ho.
Tot i la reputació de Wellman es basava en la seva rapidesa treballant (es proclamava alumne de l’escola de Woody Van Dyke), amb Wings es va prendre el seu temps. Repetia preses un cop i un altre, i esperava fins que totes les condicions fossin bones.

Després de dos mesos de rodatge, Wellman va decidir que res d’allò que havia filmat servia. Les escenes de vol no l’acabaven de convèncer i calia perfeccionar encara els mètodes per filmar als actors en ple vol. El productor Lucien Hubbard recordava “Teníem càmeres filmant des del davant i des del darrere. Hi havia moltes escenes, on filmàvem per sobre del cap d’Arlen, on ell havia de llançar-se a terra. Quan es posa tot el pes en un lloc no habitual un s’exposa a estavellar-se. Estàvem fent quelcom que mai ningú no havia fet abans i aconseguir-ho sense estavellar-se i traient endavant la pel•lícula, és esbalaïdor.

Wellman va insistir en que totes les escenes on els actors pilotaven avions es filmessin a l’aire, així va haver d’instal•lar-s’hi complicats suports per les càmeres en les parts davanteres dels aparells. Els actors volaven amb un pilot i quan arribaven a l’alçada adequada, aquest s’ajupia i l’actor es convertia, com va dir Buddy Rogers, en “camarògraf, directors, actor, tot....durant cent cinquanta metres”.

Harry Perry, que era el director de fotografia, va ser qui es va ocupar de buscar la solució pel rodatge en vol. Tenia a la seva disposició un nombrós grup de fotògrafs, que incloïen a E. Burton Steene, William Clothier, Faxon Dean, Paul Perry, Bert Balbridge, Cliff Blackston, Frank Cotner, Russell Harlan, Ray Olsen, Herman Schoop, L. Guy Wilky i Al Williams. Es van muntar càmeres als avions, sobre plataformes, així com en diferents llocs dels voltants. Fins i tot es va construir una torre de més de trenta metres per poder filmar des d’allà escenes de l’impressionant panorama de la gran batalla.

Les responsabilitat de Wellman durant el rodatge eren enormes. En setembre de 1927, Motion Pictures Magazine escrivia: “Quan el director no estava filmant, ell i el seu productor s’enfrontaven a les dificultats creades per la política de l’exèrcit, intentant suavitzar la gelosia existent entre diferents sectors, procurant pacificar les impacients tropes amb barrils de cerveses i pel•lícules, oferint als aviadors sopars i balls i reconciliant als colèrics oficials amb una diplomàcia que podria haver impedit la Guerra Mundial. El govern no pot ser contractat però, a l’acabar la pel•lícula, Wellman va entregar més de 50.000 dòlars pels fons del menjar dels soldats”.

Quan estaven a la meitat del pla de rodatge previst, el temps es va posar en la seva contra. El cel estava contínuament d’un color gris fosc i plovia freqüentment. Quedaven encara un munt d’escenes aèries per filmar i Wellman es va negar a fer-ho sense la llum apropiada i, el que era més important, sense núvols. Ell ho explicava així “Si li dius a algú que no sap res d’aviació que no es pot filmar un combat aeri sense núvols, pensarà que estàs boig. Preguntarà I per què no?. Primer, no resulta atractiu. En segon lloc, no tens sentit de la velocitat, perquè no hi ha cap punt de referència, això és el que ens ofereixen els núvols. Contra un cel blau és com veure un munt de maleïdes mosques. A banda de que a nivell fotogràfic és terrible”.

Van esperar a que arribessin els núvols. Més d’un mes. Barton recordava que “Havia arribat fins a un punt determinat i es negava a seguir mentre no apareguessin núvols. I tenia tota la raó. Ho vam intentar tot. Reconec que no va esperar assegut. Wellman li va dir a Harry Perry Intenta qualsevol cosa! Harry va agafar trossets de cotó fluix i els va col•locar en el fil més prim que va aconseguir i després els va pintar per a que semblessin núvols. Però no va funcionar perquè quan la càmera es movia, es movien els núvols. Va intentar un milió de coses diferents. Va provar amb fum llençat des d’avions, intentant que els seus traços semblessin núvols, però...Bé, fins al dia de la seva mort ell va saber molt bé què era el que volia”.

Thompson, Frank T. William A. Wellman. San Sebastián: Festival Internacional de Cine de San Sebastián ; Madrid: Filmoteca Española, 1993.

- Alas (Wings)(DVD). [Barcelona]: Regia Films, [2009].

- Birchard, Robert S. Technicolor repairs Paramount's Wings. “American Cinematographer”, vol. 93, núm. 5 (May 2012), pàg. 82-84.

- Brownlow, Kevin. Wings. “1895”, núm. 39 (févr. 2003), pàg. 97-104.

- Byrne, Rob. Wings (1927). “The Moving Image”, vol. 13, núm. 1 (Spring 2013), pàg. 236-240.

- Costa de Beauregard, Raphaëlle. Cinéma de guerre britannique et utopie à l'écran. “CinémAction”, núm. 115 (mars 2005), pàg. 249-264.

- Fernández Valentí, Tomás. Alas: amigos hasta la muerte. “Dirigido por”, núm. 419 (feb. 2012), pàg. 66-67.

- Thompson, Frank T. William A. Wellman. San Sebastián: Festival Internacional de Cine de San Sebastián ; Madrid: Filmoteca Española, 1993. Pàg. 56-66.

- Turner, George. Wings - epic of the air. “American Cinematographer”, vol. 66, núm. 4 (Apr. 1985), pàg. 34-41.

- Vizcaíno Martínez, Juan Carlos. Alas. “Dirigido por”, núm. 446 (jul.-agosto 2014), pàg. 60-61.

- Wellman, William. Lettre d'un aviateur, souvenirs d'un cinéaste. “Positif”, núm. 564 (févr. 2008), pàg. 54-56.

- William A. Wellman (1896-1975). “Positif”, núm. 396 (févr. 1994), pàg. 58-94.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema