Dossier Film (INCLÒS A Creació dels mites populars)
When the Comedy was King
Fitxa tècnica
La crítica diu
L’índex de la màxima vitalitat artística del cinema mut americà procedeix de la seva brillant escola còmica, que nascuda de les furioses pantomimes de Mack Sennett es desarticularà amb l’arribada del sonor, cop mortal a la seva expressivitat mímica. Avui se’ns apareix la figura de Buster Keaton, anomenat Pamplinas a Espanya, com un dels gegants del cinema còmic de tots els temps. Procedent com molts altres del music-hall, Keaton va arribar al cinema el 1917 de la mà de Fatty Arbuckle. La seva cara impassible li va valer el sobrenom de “l’actor de la cara de pal” i “l’home que mai riu”. Però si és ben cert que Keaton roman impertèrrit encara que el món s’esfondri al seu voltant, la profunditat dels seus enormes ulls desborda en expressivitat i en capacitat de comunicació poètica. Una clàusula del seu contracte li prohibia riure en públic i a aquesta constant violència psíquica se li atribueix l’atac de bogeria que l’any 1937 el va portar a ser internat a una clínica. És difícil saber que hi ha de cert en tot això, però la veritat és que en Keaton actor i mite apareixen fosos en un personatge insòlit, que a vegades adquireix una dimensió extraterrestre, meticulós en la preparació dels cuidats gags que esquitxen les seves obres mestres.
Amb la gravetat del marbre, Keaton passeja impertèrrit per les seves pel•lícules, creant uns gags extraordinàriament elaborats i calculats. Es diu que Keaton és un cerebral i Chaplin un sentimental, opinió no del tot exacta per Keaton, doncs a banda d’un excel.lent creador de gags, és un extraordinari i sensible poeta de la imatge. Molt diferent és el cas del supertímid Harry Langdon, que va donar les seves primeres passes a la pantalla en 1926 a les ordres del també debutant Frank Capra, "The Strong man" (1926) i "Longpants" (1927). Amb aire de nen petit endormiscat, que recorda el rostre lunar de Pierrot, Langdon va jugar a l’equívoc de la innocència fins als seus límits patològics, ten poruc i fugisser davant de les dones que a una de les pel•lícules assassinava la seva esposa durant la nit de noces per no haver d’enfrontar-se a les seves obligacions conjugals. La seva comicitat masoquista obre les vàlvules psicològiques del públic, que gaudeix cruelment amb les seves desventures de morbosa hipertimidesa, tot i que el mecanisme còmic, que va des de la ingenuïtat al sadisme, va fer d’ell un personatge injustament poc apreciat pel gran públic, però millor comprés per les minories intel.lectuals.
A diferència de Langdon, Harold Lloyd va sobreviure a la implantació del cinema sonor. Va començar la seva carrera amb Hal Roach sota el pseudònim de Lonesome Luke, formant parella amb l’atractiva Bebe Daniels. Tot i que al principi calcava Charlot, amb bigotet inclós, després va adoptar el barret de palla i les ulleres rodones, creant un personatge obstinat i tenaç, caricatura de l’americà tot i que amb escassa ressonància humana i poètica. Principalment basà la seva comicitat en recursos mecanicistes, llurs límits els aconseguí en l’inestable equilibri del seu cos suspès en el buit, a la famosa escena de la façana del gratacels de "Safety Last" (Fred C. Newmeyer, Sam Taylor, 1923). Potser per oferir una imatge caricaturesca de la vitalitat i de l’optimisme americà, Harold Lloyd va arribar a ser el més popular dels còmics del seu país. Filmant més pel.lícules que Chaplin, Keaton, Laurel i Langdon junts. Tot un catàleg dels mals i les misèries del món aflora per tota la filmografia de Chaplin, que utilitza l’humor com arma corrosiva, alhora que en la seva natural complexitat psicològica –no oblidem que és l’autèntic primer home creat pel cine- exposa la insaciable ànsia d’amor, justícia i pau que, barrejada amb la contradictòria selva d’instints i ideals que nidifica tot ésser humà, brolla contínuament a través dels seus actes. El sentit crític de l’humor de Chaplin, nascut de la reflexió i del curós estudi de la realitat revela un profund coneixement de l’estructura psicològica de l’home.
Gubern, Román. Historia del cine. Vol. 1. Barcelona: Lumen, 1971.
L'única pel·lícula que recordo haver vist en un cinema de tots aquells personatges que feien riure i no parlaven va ser The Great Dictator (Charles Chaplin, 1940), que era del Charlot perquè sortia ell, però que ja era una altra cosa. Fins i tot la gent li deia diferent i parlaven del Chaplin. Franco feia poc que havia mort i vàrem anar amb els pares a un cinema que, sense cap voluntat de fer un gag, es deia Alcázar. Tot molt divertit, perquè aquell estiu havia anat d'excursió amb l'escola i havíem sentit una gravació que deien que era molt heroica perquè se sentia un general parlant per telèfon amb el seu fill, dient-li que havia de ser molt valent perquè l'alcázar no es rendia i que per això, segurament, no es tornarien a veure més.
Definitivament aquell Charlot era diferent, primer perquè parlava i després perquè no era del tot com el que sempre havia vist. Perquè al Charlot no l'hauria vist mai en un cinema, ni a ell ni a tots aquells que feien riure i no parlaven, però tothom els coneixia prou bé. Llavors ja no posaven pel·lícules seves per començar les sessions. El Nodo sí, sempre, i de vegades també dibuixos del Tom y Jerry i del Popeye, però del Charlot mai. Encara que els que més m'hauria agradat de veure eren el Gordo y el Flaco: eren els que més feien riure i a sobre, a ells sí que els havia vist algun cop en el cinema, segurament a l'Atlántico. Això si, en pel·lícules on ja tenien veu.
El curiós de tot plegat és que els personatges i les imatges que m'han quedat gravades de quan era petit, són les d'aquestes pel·lícules de quan els meus avis anaven a escola. Unes pel·lícules que no estaven fetes per a nosaltres. En canvi de les que sí que ens havien fet, en recordo ben poc. Recordo l'excitació de fer cua per veure Terremoto en un cinema en el qual havien posat una cosa al so que deien que feia esgarrifar. Però és clar, després la pel·lícula no podia deixar cap empremta a ningú. Ni tan sols Tiburón, que les úniques vegades que hi vaig tornar a pensar era quan anava a la platja a banyar-me. És com si no haguéssim tingut cap heroi cinematogràfic nou de trinca per nosaltres, perquè els que em semblaven herois de debò eren els de les pel·lícules antigues, on sortia l'Errol Flyn o el Tyrone Power que vaig conèixer per un cicle a la tele on un dia feia de el Zorro i un altre de pirata o de buscador de perles. Però res no podia igualar-se a aquells que feien riure i que moltes vegades no parlaven. Els vèiem en projeccions sorpresa que ens muntaven a l'escola amb un projector que devia ser de 16 mm.; o en alguna parròquia (llavors encara no existien els esplais); altres vegades els trobàvem quan anava amb un amic, el pare del qual treballava a la Caja de Pensiones i per vacances feien projeccions per les famílies dels treballadors.
En aquells llocs, els que feien riure eren els reis. Seria incapaç de dir cap títol i segur que tinc totes les pel·lícules barrejades, però era veure al Charlot caminar d'aquella manera i veure com agafava els revolts que semblava que derrapava, aquell gust per donar cops i puntades i capgirar-ho tot, que ja no podies parar de riure. O aquella cara de babau del Flaco, que te la traspassava a la teva cara sense adonar-te'n, mentre que l'altre, que se les donava de llest, acabava rebent per tot arreu i quedava sempre en ridícul. N'hi havia d'altres, però no em feien tanta gràcia. Del Buster Keaton, no en vaig tenir notícies fins més tard i llavors ja no me'l podia mirar de la mateixa manera que mira les coses un nen. Segurament per això, ara que ja sóc gran, ell és el que més m'agrada amb ulls de cinema, però el Gordo y el Flaco continuen sent els que més m'agraden amb ulls de nen, tot i tenir clar que no poden competir amb el Charlot. Amb els anys vaig tenir notícies què n'hi havia un fotimer d'aquells actors que feien riure i no parlaven, i que si els hagués conegut de petit, potser també se m'haurien gravat a la memòria, com el Harry Langdon, que de vegades semblava convertir-se en un nen i es quedava tan penjat que no sabia si anar o venir, i a més feia cara de lluna, potser perquè tenia un aire de Pierrot.
El més sorprenent de tot plegat és que, tot i conviure amb tantes imatges, que qualsevol dia ens explotaran pel cervell, aquelles que no s'esborren mai, aquelles que acaben sobrevivint, són sempre les més antigues, com si el temps no els pogués fer res. Potser perquè són unes imatges en les quals se sobreposa la infància del cinema amb la infància humana. Unes imatges sobre les quals sempre estàs disposat a tornar, o a l'inrevés, són elles les que sempre acaben presentant-se, segurament perquè ens connecten amb un temps de joiosa i inconscient bogeria. Un temps on encara no estàvem formatats per l'educació i per les marques de les respectives cultures.
Temps de màscares i de disfresses, o de carnavals, si en aquell temps haguéssim sabut que existien. Temps d'identitats múltiples i de ganes de donar puntades a un munt de gent, encara que només fos amb la imaginació, perquè les puntades de peu o les patadas (que és el que podíem donar llavors) gairebé no gosàvem donar-les; ja sabíem prou bé que allò no es feia. Potser no va ser una bona idea cedir les ganes de donar patadas als que feien riure i no parlaven, i hauria estat millor quedar-nos-en amb unes quantes a la recambra. Amb el temps, qui més qui menys es torna més endreçat, i ens va quedant clar quan és temps de carnaval i quan de quaresma. També hem descobert que el Charlot feia coses molt serioses, fins i tot quan feia riure, però és tornar a veure aquelles imatges i et ve una energia per clavar bots i puntades que no te la pots treure del riure.
Pere Alberó (Escola de Cinema de Barcelona)