Dossier Film (INCLÒS A La persecució política als EUA)
La pel•lícula està basada en la història real d’un estibador que va tractar de desmantellar un sindicat corrupte. No ho va aconseguir en la vida real, en la pel•lícula sí. Avui, el final d'On the Waterfront (1954) ens pot semblar massa teatral i feliç. La pel·lícula va ser filmada en localitzacions naturals de Hoboken, en els molls, amb estibadors reals interpretant-se ells mateixos (a vegades es mouen en grups de manera artificial). Marlon Brando interpreta a un jove ex boxejador, ara convertit en estibador, que aconsegueix treballs fàcils perquè el seu germà Charley és la mà dreta del corrupte amo, Johnny Friendly (Lee J. Cobb). Després de deixar-se involucrar inconscientment en la mort del germà d’Edie, comença a qüestionar-se coses importants, incloent-hi la seva lleialtat a Charley i Johnny que, a més, li ordenen que es deixi vendre al seu gran combat en el Madison Square Garden.
L’altre personatge important de la pel·lícula és un sacerdot (Karl Malden) que intenta dissuadir als estibadors perquè testifiquin contra la corrupció. Després que un dissident hagi estat deliberadament aixafat en la bodega d’un vaixell, el sacerdot dóna un discurs de cos present. (“Si creieu que Crist no es troba aquí als molls, esteu molt equivocats.”). Hauria estat el punt àlgid en una altra classe de pel•lícula, però en aquesta és la interpretació de Brando.
Les millors escenes de la pel·lícula són les més directes. Pensem en la manera com Brando refusa cooperar amb els investigadors que l’estan buscant pels molls, al principi de la pel•lícula. I de la manera que es passeja àgilment, com un gat, per les teulades on es cuida dels seus estimats coloms. Steiger està impressionant a la pel•lícula i la seva conversació en el taxi, li atorga una impostura al seu personatge que l’iguala a Brando: els dos germans estan de dol per l’amor perdut entre ells.
El guió de Schulberg cavalca entre dos estils, el realisme emergent i l'estilitzada pel•lícula de gàngsters. A la segona d’aquestes opcions pertanyen frases com: “Podia cantar, però no podia volar”, quan llancen el delator des de la teulada. A la primera: “Saps com funciona un sindicat? Vas a una reunió, proposes una moció, els llums s’apaguen i toques el dos”. El discurs del “primera fila” de Brando és tan famós que és difícil descobrir quelcom nou, però en veure la pel•lícula sents la realitat de la tristesa dels dos homes, i les senzilles paraules que l’expressen.
On the Waterfront va ser nominada a dotze Oscars i en va guanyar vuit. Irònicament tres nominacions van ser pels tres actors secundaris, Cobb, Malden i Steiner es van repartir els vots i van perdre. Avui en dia la història ja no ens sembla fresca, tant la lluita contra la corrupció com el romanç són antiquats. Però les interpretacions i els diàlegs tenen una força que no s’ha perdut; encara és possible sentir el poder de la pel•lícula de Brando i de Kazan, que van canviar l’estil interpretatiu del cine nord-americà per sempre.
Ebert, Roger. Las grandes películas: 100 películas imprescindibles de la historia del cine. Barcelona: Ma non troppo, 2002.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema